Tallar carreteres, concentrar-se a la capital i negar-se a fer classe no ha funcionat. Com a mínim, no ha tingut el mateix efecte que l’anunci, aquesta mateixa setmana, de la suspensió de les jornades obertes a tots els instituts públics de Vilafranca del Penedès, Gelida i Santa Margarida i els Monjos.
Les famílies han posat el crit al cel perquè no podran conèixer de primera mà els centres on hauran d’estudiar els seus fills els pròxims anys. És, de fet, totalment comprensible que mares i pares mostrin la seva preocupació davant d’aquesta decisió perquè, al cap i a la fi, el futur acadèmic de la canalla no és negociable.
Ara bé, el seu futur depèn de molts altres factors que afecten infants i adolescents en el transcurs de tota la seva etapa educativa. Ens referim, per exemple, al fet d’estudiar en una classe amb vint-i-vuit joves més. I fer-ho, en molts casos, sense que les necessitats dels alumnes siguin ateses correctament. No perquè no es vulgui; sinó perquè els professors estan completament desbordats. Sembla, però, que la massificació de les aules no és una qüestió que preocupi massa les famílies.
Però no ens enganyem. El problema comença, precisament, aquí. La insuficiència de recursos té conseqüències directes sobre l’alumnat i impedeix als docents desenvolupar la seva tasca com cal. Demanen més professors, reduir els alumnes per aula i, en definitiva, temps per poder fer bé la seva feina. També millores salarials, com qualsevol altre treballador que tingués el sou congelat des de fa més de quinze anys.
Totes aquestes reivindicacions són conegudíssimes, però els docents tenen la sensació de no haver tingut prou suport per part de les famílies en aquesta lluita, sent elles una peça indispensable perquè el sistema educatiu funcioni correctament. Potser el fet de suspendre les portes obertes és l’única manera que els queda als professors de demanar a les famílies més complicitat, després de no poder confiar en un Departament d’Educació que ha demostrat una manca de compromís absoluta.
No s’acaba el món, si la jornada de portes obertes no es pot celebrar. Tampoc no s’acabarà, si es normalitza la precarietat del sector de l’educació, però aleshores no ens posem les mans al cap quan els índexs de fracàs escolar es disparin.
