Penseu en el vostre origen:
vosaltres no heu nascut
per viure com a bruts,
sinó per aconseguir
la virtut i la ciència.
Dante Alighieri
Aquestes paraules corresponen al “Cant XXVI de l’Infern”, la primera de les tres parts de què està composta l’obra La divina comèdia del poeta italià Dante Alighieri. A l’obra són pronunciades per Ulisses, l’heroi supervivent de la guerra contra Troia, creador de l’arma que va acabar amb la ciutat (el famós cavall de Troia), i protagonista del poema l’Odissea, del poeta grec Homer. És interessant que Dante utilitzi la figura de l’heroi grec, conegut sempre per la seva intel·ligència més que per la seva força, per pronunciar un al·legat a favor de la cultura de la humanitat, els valors d’una societat civilitzada, i la ciència com a mitjà de progrés del món conegut.
Abans d’entrar en matèria cal situar, d’una forma molt breu, el context històric de l’obra que va col·locar la primera pedra a la base del que avui és la llengua italiana. Ens trobem al segle XIV. L’edat mitjana ha iniciat el seu darrer tram i uns quants personatges d’algunes ciutats estat del que avui és Itàlia assenten les bases del que, posteriorment, seran el Renaixement i l’Humanisme, dos moviments culturals que volen, d’una banda, fer una mirada al passat grecoromà occidental per reprendre els antics valors que van fer grans les civilitzacions grega i romana; i, d’altra banda, col·locar l’home com a centre de l’Univers, desplaçant qui havia estat el centre de la vida des de finals de l’Imperi Romà: Déu. Bé, no qualsevol déu, el Déu cristià.
Podríem parlar de Dante, de la seva interessant i tortuosa vida, del seu amor no correspost per Beatriu Portinari, a qui el poeta, acompanyat de Virgili (un altre poeta romà), vol anar a salvar, encara que per fer-ho hagi de travessar els nou anells de l’Infern, el Purgatori i l’ascensió al Paradís; però no ho farem. Segurament qualsevol lector pensarà que tot sona preciós, i que és un exemple que l’amor pot moure muntanyes i, fins i tot, creuar inferns. La realitat és una mica més complexa i, en el cas del poeta de Florència, força més amarga i una mica tòxica. La història ens diu que pràcticament els dos personatges no es coneixien; però, després d’intercanviar unes quantes paraules, ell se’n va enamorar bojament, convertint-la en la seva musa, en una mena d’amor platònic, aquell que un desitja, però que mai pot arribar a aconseguir. En el seu cas així va ser perquè ella es va casar amb un altre, provocant un dolor enorme en el nostre poeta.
El que sí que farem serà tractar la seva cita des d’un punt de vista educatiu, que per a això estem aquí. La forma com s’esmenta la distinció entre la cultura i la incultura, la llum i la recerca mitjançant el coneixement (idea que posteriorment agafaria la Il·lustració) és, simplement, brillant. Després de llegir-la em pregunto en quina posició es troba l’escola avui en dia. En la de formar persones que viuen com a bruts, entenent el desconeixement, la incultura, el saber fer i l’aprendre a aprendre com a part indispensable d’aquesta forma d’educació, o en la de formar individus capaços de viure dins d’un col·lectiu polièdric, però amb una idea clara que la virtut, entesa com la forma correcta de vida, només s’aconsegueix mitjançant el coneixement i la cultura. Potser estem en algun dels nous cercles de l’infern i no ho sabem. Jutgin vostès mateixos.
