Durant segles, les festes populars del Penedès han estat molt més que simples celebracions: han constituït una expressió viva d’identitat col·lectiva i un espai on la comunitat s’ha reconegut a través de la música, la indumentària i els rituals compartits. I probablement des de l’existència de la humanitat, les festes i les celebracions de cada època han comptat amb guarniments que han ajudat a solemnitzar-les o a exaltar-les, i les nostres ben segur que no han estat menys. L’estètica de la festa –entesa com l’harmonia entre tradició, simbolisme i bellesa– hi ha jugat sempre un paper fonamental, tot i que durant les darreres dècades, al nostre territori, hem vist com s’ha anat imposant una certa immediatesa i funcionalitat que sovint ha deixat de banda aquests valors.
La globalització cultural, la pressió econòmica i la necessitat, en alguns casos, d’atraure públic han contribuït a una homogeneïtzació de les festes. Elements genèrics, estètiques importades i solucions ràpides han anat substituint progressivament la cura pels detalls i l’arrelament local. Això no vol dir que les festes hagin perdut vitalitat –ben al contrari, continuen sent espais de trobada i celebració comunitària–, però sí que han vist minvada la seva capacitat de transmetre una identitat pròpia a través de l’estètica. Quan qualsevol plaça podria ser qualsevol altra, quan els decorats no dialoguen amb l’entorn ni amb la història, es perd una part essencial del relat col·lectiu.
La Setmana Santa de Sevilla, el Corpus Christi de Toledo o el carnaval de Vilanova i la Geltrú són exemples ben diferents de com, malgrat la globalització, ha estat possible mantenir i transmetre l’estima i el respecte per la festa gràcies, en part, a la seva estètica. Actualment, però, a les nostres contrades ja no ens sorprèn veure les places plenes de lones amb anuncis publicitaris durant les festes, en contra de l’ús dels domassos, per posar només un exemple. O decorats com els que hi havia als carrers durant les festes del Pa Beneit del Vendrell, els quals recordo nostàlgicament. Recuperar l’estètica de la festa no implica tornar necessàriament al passat, sinó repensar el present amb sensibilitat. Apostar per la qualitat visual, per la coherència i per la singularitat pot esdevenir una eina poderosa per reforçar el vincle entre festa i comunitat. En definitiva, es tracta de recordar que la bellesa també comunica, i que en la festa, com en tants altres àmbits, la forma és inseparable del fons.
