En aquest món embogit,
cada vegada necessitem més
a tots aquells que ens estimen.
Albert Camus
Acaba el curs escolar i, amb aquest, també finalitza aquesta primera temporada de “Quedem després de classe”. Han sigut nou mesos, un embaràs que ha donat a llum disset articles. Pràcticament dos cada mes. Al llarg de tot aquest temps he intentat apropar el meravellós univers educatiu a vostè, estimat lector, combinant píndoles històriques amb anècdotes diverses, històries personals i exposició crítica del nostre present. L’objectiu no és altre que interpel·lar-lo directament. Escriure alguna cosa que el cridi i el faci pensar en la nostra escola, l’educació dels més petits; potser fins i tot dels seus propis fills.
Per finalitzar aquest punt i a part m’agradaria reprendre el fil del segon dels articles que van ser publicats a l’octubre: “Benvolgut professor Germain”. No fa falta detenir-se en el contingut d’aquest, tan sols recordar la necessitat de reivindicar el paper dels professors i la seva necessitat d’il·luminar la sendera de la pedagogia en aquesta hora tan fosca. L’exemple era el del premi Nobel Albert Camus, el qual dedica al seu vell professor una magnífica carta d’agraïment, posterior a la consecució de tan distingit guardó, per haver-li salvat la vida, per haver-lo triat per continuar estudiant. En definitiva, per haver-li donat amor. L’amor que la vida li havia negat amb la mort del seu pare durant la Primera Guerra Mundial.
L’amor és el tema principal de la cita que encapçala l’article, en forma de necessitat escrita en una de les cartes que durant més de quinze anys es van escriure ell i el seu professor Germain. L’amor és el que ha mogut a escriure aquesta columna d’articles, l’amor és el que hauria de guiar qualsevol educació, i l’amor és l’element cabdal per no perdre el nord, tan individual com col·lectiu, i sentir-se desemparats en un món ple de la seva absència. En temps de guerra, d’egoisme i de passió narcisista, les paraules de Camus ens conviden a abraçar aquells que ens estimen. I crec que les i els mestres esdevenen una figura clau per transmetre aquest amor per tot allò que és bo en aquest món i l’il·lumina, sigui des del coneixement o des dels valors morals.
Evidentment, aquest viatge no conclou avui aquí. L’oració que diu que tot el que té un principi té un final no té cabuda en aquesta columna. El curs vinent continuarem recorrent plegats la història de la pedagogia, entre altres qüestions que ja aniran sorgint. Encara queda molt camí per recórrer i li asseguro que el que s’aproxima és d’allò més interessant.
