Hi ha un moment en què l’any perd la rigidesa, en què tot fa eclosió. S’acaba el curs escolar, pleguen els col·legis, els instituts, les universitats, es multipliquen les festes de final de curs, les graduacions –ara, fins i tot n’hi ha a les llars d’infants–, infants, joves, no tan joves i famílies acompanyants ho celebrem amb solemnitat i sura en l’aire un desig de celebrar, de sortir al carrer, d’abocar-se a la platja, al mar, a l’amor, a gaudir de la felicitat de la vida. L’estiu mostra el seu llom blau, delerós de ser acaronat.
Aquest moment entre Sant Joan i Sant Pere, i més enllà, sol coincidir també amb una gran pujada de la temperatura –aquest any, potser es nota encara més, no tan sols a la nostra vila marinera, que ja hi estem avesats, sinó fins i tot per allà dalt als països nòrdics, i circulen fotos dels glaciars suïssos embolicats en una mena de llençols tèrmics que, sembla, ajuden a salvar-los de la liqüefacció. Aquesta intensa calor que ens treu al carrer o ens aboca de cap als aires condicionats sol ser també la causant que, ara que podem, la gent que ens dediquem a les activitats artístiques anem posposant els nostres bons propòsits de tot l’any; el meu, per exemple, demana escriure a l’estiu.
Les meves novel·les passen gairebé totes a l’estiu. M’inspiren la caloreta i els volts de Sant Joan, els petards, els diables, la platja, la nit càlida i misteriosa, solcada d’estels, que convida al bany nocturn, al somieig errívol, a les pensades metafísiques, potser amb un Baileys amb glaçons del xiringuito. Però, a més, és quan puc escriure; ja ho sabem, una gran part de l’activitat de l’escriptura rau també a pensar, i encara que el pensament és lliure, de vegades el tenim massa condicionat amb les preocupacions de la vida diària i cal obrir-lo, treure’l a passejar, que s’encomani de la grandiositat de la natura, del cel i del mar.
Se sap que Narcís Oller, insigne novel·lista i notari, solia escriure a l’estiu; i moltes obres de Joan Maragall permeten resseguir l’estiueig privilegiat d’aquells anys, a Caldes d’Estrac, a Camprodon, a Núria. La vaca cega segur que neix d’una inspiració pirinenca… Sigui per necessitat o també per coincidència amb aquest moment de plenitud vital del món, doncs, no ens planyem tant de la calor, gaudim de les celebracions i de les festes a l’aire lliure, escrivim, fem música, pintem quadres, nedem, pedalem amb bicicleta, sentim-nos vius. Hi estem. I aquest és un do que no ens serà concedit per sempre més.
