Fins fa quatre dies, això dels serveis públics semblava que era una cosa que a tots ens podia solucionar un munt de coses, i a més sense haver de posar-hi ni un ral. Ara les coses han canviat; per un seguit de raons, com poden ser la crisi i els poders fàctics d’aquest país, la cosa pública va disminuint. Cada cop sembla que s’hi destinin menys recursos públics i aquesta minva cada cop costa més de dissimular per part dels seus professionals, tot i que la gran majoria hi posen tota la voluntat.
On no arriben els serveis públics, han d’arribar-hi les nostres butxaques. Coses tan senzilles com posar una alarma a la llar o triar un dentista per a la reconstrucció d’un queixal. Per altra banda, també ens han avisat que alguns treballs públics, com el rescat de persones a la muntanya, en alguns casos s’han de pagar de la butxaca del beneficiari. Una cosa fins ara inaudita i tot i que en molts casos encara està contemplada, de mica en mica van sorgint excepcions que confirmen aquesta tendència.
Estic molt d’acord que el sector privat es vagi imposant en aquest món on hi ha molts diners en joc i molts interessos creats, però també hem de tenir en compte que a les nostres feines ens retenen una part del salari per cobrir tots aquests serveis públics.
Sembla que abans la nostra societat estava més homogeneïtzada, però amb el pas del temps van augmentant les diferències entre els elements que la integren, produint-se una separació entre les puntes. Els serveis socials fa pocs anys eren una cosa que funcionava, però que no tenia ni de bon tros l’abast d’avui en dia, en què fins i tot alguns treballadors han de fer-hi cap perquè alguns sous són de jutjat de guàrdia. Tots plegats ens estem tornant una mica més pobres perquè molts hem de pagar la part pública i la part privada, perquè la primera queda curta.
