Ara que ja hem passat el període electoral podem parlar d’això. Suposo que a alguns de vosaltres els ha passat quan hi ha un canvi en algun departament. Marxa un professional que en el millor dels casos era considerat mediocre i entra una nova persona a ocupar aquell càrrec que encara és pitjor i resulta que el nou fitxatge puja uns quants punts en l’escala de satisfacció en relació al seu anterior. Això és un fet que passa moltes vegades. El nou responsable poc afortunat fa bo el mediocre.
El mateix passa en moltes eleccions i, en especial, les campanyes electorals. Cada formació fa la seva crida a la ciutadania per recollir com més vots millor, però ja fa dies que està passant que les campanyes electorals que donen millor resultat no les fa el propi partit, sinó que la culpa és del conjunt dels seus oponents més directes. Un cas clar el tenim en el nivell d’independentisme de Catalunya. Fa 30 anys ser i dir que eres independentista era una rara avis; hi havia una mena de conformitat en aquesta mena d’autonomia tutelada de Madrid sempre que no ens sortíssim dels marcs legals establerts, però quan hem amenaçat de trencar aquest espai idíl·lic amb la proposta de la DUI, llavors ens van llançar a sobre tota la maquinària constitucional en els tres poders: judicial, legislatiu i executiu. Ja fa anys que aquesta força centralista és la que fa augmentar el nombre d’independentistes, a mesura que endureix el seu discurs i les seves propostes. La gent d’aquí a Catalunya ha fet feina, però la gran tasca ha estat mercès a les polítiques que han vingut de fora i també a la dels seus representants a Catalunya. El mateix està passant una mica amb les eleccions autonòmiques del 21 de desembre. El nombre de vots de cada candidatura va venir marcada majoritàriament pel que deien els seus oponents. Aquesta és la gràcia.
