En el marc d’un taller que vaig tenir l’oportunitat d’impartir ara fa uns dies, una senyora parlava de la importància d’anar “porai”. A partir d’aquell primer comentari, i paral·lelament a la dinàmica de l’activitat, es va anar desvelant que per aquesta persona l’expressió està vinculada a tot allò que la fa sentir bé, li proporciona al·licients, li permet sortir durant una estona de la seva realitat quotidiana, li possibilita la presa de contacte amb noves propostes i nous entorns, la vincula a les seves aficions…
I és que… qui no desitja anar “porai” de tant en tant? Des del meu punt de vista, aquesta expressió adoptada del castellà està tan arrelada al llenguatge del nostre dia a dia –tot i que sabem que és un barbarisme– perquè en si mateixa té la capacitat d’expressar una potent necessitat vital. Quan la verbalitzem ens podem estar referint a multitud de coses o situacions; per cadascú té un significat diferent però en tots els casos sembla que té relació amb la idea d’evadir-se de la rutina diària i també amb el fet de gaudir.
Aquesta senyora, que en parlava l’altre dia, ho feia amb els ulls brillants de qui a una edat més que adulta no ha renunciat –tot i que les circumstàncies no sempre ho afavoreixen– a tot l’univers d’estímuls que li pot arribar a proporcionar el fet d’anar “porai”. I jo, escoltant-la i intentant prendre bona nota –conscient de la seva saviesa–, torno a intentar assimilar el concepte i dur-lo a la pràctica sempre que sigui mínimament possible. En sabré?
