L’èxit i el reclam del Mobile World Congress perviuran fins a l’any que ve i faran aturar-se davant cada novetat. Que aquests aparells són útils, ningú no ho dubta. Observem, però, les persones que hi centren l’atenció –a estacions de tren, sales d’espera… Moltes fan –o fem– lliscar els dits amb una destresa gairebé ritual, i en alguns envejable. La pantalla és fluida; les imatges no s’interrompen per una lectura llarga. L’entotsolament és profund. Quina proporció numèrica establiríem amb la gent de l’entorn? Mirant el conjunt, quants són els qui llegeixen algun llibre o, simplement, el diari?
D’aquest tema parlava David Fernàndez a “Simulacres”, al seu article de l’Ara del diumenge dia 4. Es referia, en concret, a les “ulleres de realitat simulada” i n’estenia el simbolisme al miratge de l’èxit del Congress, que ajuda a estalviar-se “haver de topar amb l’estricta realitat”. Recomanava descarregar-se, per si de cas, una aplicació que “piqui atuells i repiqui cassoles, que venen temps de protesta general”.
Mònica Planas, al mateix diari, a “Pantalles addictives”, instava a difondre el darrer 30 minuts. Hi denunciava la indústria de fer segregar dopamina gratificant i addictiva per als qui s’endinsen en els jocs i ficcions del mòbil. Es referia a uns adolescents que acceptaven lúcidament el dopatge generat pel mòbil, però rebutjaven els consells en contra; i el cas d’una criatura –ja “dopada”– que lluitava per aconseguir l’aparell: com “la mare hi oposava una resistència molt relativa per no frustrar-lo”. O fins i tot, “per acabar-l’hi prenent; com es veia obligada a mentir-li en comptes de fer-ho amb la convicció d’actuar només pel seu bé”.
Mai com avui no s’ha parlat tant de llibertat. Però es rebutja qualsevol consell contra uns hàbits reconeguts com a nocius. I això en nom de la mateixa llibertat.
