De cop i volta em tornen a la retina les imatges il·luminades per aquell sol del maig del 1968 al parc de la Ciutadella. Me les posen davant dels ulls alguns articles que en donen notícia: fa 50 anys del ja històric, és clar, festival del Grup de Folk que hi va tenir lloc. Sí, puc dir que hi era, i que em vaig amarar ben bé, durant hores, d’aquelles cançons, algunes de les quals ja cantàvem, amb més bona voluntat que habilitat, en les excursions amb els minyons escoltes i noies guies, aquella escola de formació humana i sensible a la terra, al país, que mai no agrairé prou haver rebut, gràcies a la intuïció de la nostra mare. De seguida va veure que en aquell lloc que l’escoltisme anomena el Cau, i que ara en diríem lloc de socialització, el meu germà i jo hi podríem respirar ensenyaments transcendents com hi podríem trobar bona companyia per a la nostra vida de joves.
Feia bon temps, aquell diumenge de finals de maig, i vaig anar al parc de la Ciutadella amb un vestit de flors, ben d’acord amb la moda hippy. Com que només tenia disset anys segur que feia goig, o, si més no, les petites flors dibuixades a la roba de cotó posaven alegria i llum de colors al meu rostre. Aquell era un dia d’esbarjo al cent per cent, ja que al parc de la Ciutadella hi anava sovint per gaudir d’una altra mena de passeig, igualment plaent, però a un altre nivell: el de la contemplació dels quadres que hi havia al Museu d’Art Modern, situat a l’edifici del que abans de la Guerra Civil i ara és el Parlament de Catalunya. L’art català de primer nivell exposat al Museu d’Art Modern va constituir la meva primera escola a l’hora de mirar, sobretot pintura, mentre feia estudis d’art a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics.
El 1968 Espanya encara era una dictadura i el franquisme, una forma de viure. Aquella trobada significava el pas d’un altre aire. En una bossa duia entrepans que vaig repartir. Jaume Arnella, un dels impulsors del Grup de Folk, va fer de mestre de cerimònies. 50 anys després ha tornat a pujar a l’escenari. Aquelles cançons, cantades en l’ambient que vivim ara, tenen una vigència extraordinària, ha dit el músic. Sap greu, celebració agredolça.
