No us ha passat mai que heu vist la fotografia d’una persona i heu notat que us transmetia un no sé què que us ha impactat i que ha connectat amb vosaltres més enllà del paper o la pantalla? Parlo d’aquelles vegades en què més enllà del que es veu, la càmera ha captat una energia que traspassa allò material per arribar fins a nosaltres en forma de sensació, de manera que se’ns desperten unes emocions i no pas unes altres.
Les persones comuniquem. Comuniquem des del nostre aspecte físic, a través de les paraules i els gestos que fem servir, i també mitjançant les accions que duem a terme. I fent-ho tal i com ho fem arribem als altres causant una determinada impressió. Perquè, és clar, cadascú interpreta el que transmetem de la seva manera.
Més enllà d’uns quants trets més o menys objectius, l’altre és per a mi el que m’arriba i, per tant, me’n formo una imatge: des de la raó, però també des del que m’inspira. Quantes vagades hem estat davant d’una persona que aparentment no reuneix els estàndards de bellesa que marca la societat i, en canvi, ens ha fascinat?
Potser és per això que quan treballo amb gent gran no tinc la sensació que tinguin l’edat que tenen. I és que jo percebo i, a continuació, treballo amb les seves habilitats, tarannàs, emocions, reflexions… abocant-hi també les meves. I quan estem al bell mig d’un fregat tots tenim una edat indeterminada perquè estem fent un esforç en comú per utilitzar les capacitats de les quals encara disposem amb l’objectiu que allò que estem creant sigui el millor possible i ens enriqueixi el màxim possible.
