A Barcelona, al barri del Guinardó, hi ha el carrer de l’Oblit. Es veu que quan van urbanitzar aquella zona, aquell carrer va quedar sense nom perquè no s’havien recordat de posar-n’hi. Més tard el van batejar, probablement poc conscients que deixaven escrita una història petita i gran, perduda i ubiqua alhora. Perquè no hi ha record sense oblit, ni oblit sense record.
Segons els científics, oblidar coses ens ajuda a recordar les que són més importants; el cervell sap tant enfortir records com debilitar-ne o suprimir-ne. Abans –en temps dels meus avis enllà–, quan algun vell començava a perdre la memòria i a mostrar la mena de símptomes que acompanyen la demència senil, l’Alzheimer…, es deia que “començava a perdre el cap”. Però si encara tiréssim més enrere –uns segles de no res– de segur que aquesta expressió no la trobaríem pas perquè antigament es creia que el magatzem fisiològic dels records, la seu de la memòria doncs, era el cor, i no pas el cap. És per això que el nostre verb recordar porta dins la paraula cor i ve de la forma llatina recordare (formada del prefix re- , que vol dir ‘un altre cop’, i de l’element cordare format del nom cor-cordis, que vol dir ‘cor’). Creien, ras i curt, que l’acte de recordar implicava tornar a passar pel cor. Trobem vestigis d’aquesta creença en el nostre verb recordar i els seus equivalents en altres llengües romàniques, però també en expressions com aquestes: del francès, apprendre par coeur (literalment, ‘aprendre de cor’); de l’anglès, renow by heart (lit., ‘saber de cor’).
Per tant, si seguíssim l’etimologia, recordar algú significaria molt més que tenir algú present en la memòria, significaria ‘tornar a passar pel cor’ o per il lago del cuore que deia Dante, un llac dolç, tranquil, pacient, que tant encara una revinguda de les aigües evocatives com una dura sequera –bandera d’oblit.
Uns investigadors de Birmingham i Cambridge han pogut aïllar el mecanisme automàtic de l’oblit al nostre cervell que “facilita” allò que ens convé recordar o no. “Encara que la gent pensa que l’oblit és quelcom que succeeix sense voler, aquesta investigació mostra que la gent té un paper més rellevant del que pensa a l’hora de decidir què recordarà” aclareix Michael Anderson, coautor de l’estudi. Doncs si és així, em pregunto com és que els records que es tenen del “paradís perdut” de la infantesa no s’esfumen tant com la resta. Per què com més vell, més s’evoquen els anys joves? És que a final de trajecte és important rememorar-ne l’inici, tal vegada per acabar de tancar el cercle del llombrígol de la vida? Quan fas la vora d’unes calces –pantalons per a aquells que només coneixen les calces sense camals–, les darreres puntades sempre venen a trobar les primeres. Arribar més enllà vol dir retornar
