Si, com es diu popularment, fer un any més ha de ser motiu d’alegria i ha d’esdevenir una bona excusa per agrair el fet de continuar estant viu… em pregunto per què, en general, a mesura que ens anem fent grans, ens costa més celebrar els nostres aniversaris. Des de fa uns quants anys s’ha anat popularitzant fer-la ben grossa quan s’arriba a un número rodó: els 40, els 50 o, fins i tot, els 60. Però a partir d’aquesta edat les festes d’aniversari tendeixen a ser cada vegada més esmorteïdes i és per això que caldria reflexionar sobre el fet que –en cas que la vida ens somrigui mínimament– potser hauria de ser ben al contrari: que cada cop fossin més i més sonades!
Perquè amb el pas del temps hem anat adquirint més experiència i, per tant, tenim més per compartir; perquè cada dia que passa anem aprenent i, en conseqüència, som persones amb més capacitat per repartir saviesa; perquè no se sap mai quin any serà el darrer i, per tant, desconeixem fins quan tindrem l’oportunitat d’estar prou bé per muntar aquest tipus de saraus; i perquè ens ve de gust envoltar-nos –tot i les baixes que s’hagin pogut anar produint– dels que estimem, apreciem o, simplement, coneixem i hi tenim bona sintonia.
I –què carai!– que decidir-s’hi ens obliga a posar fil a l’agulla: a pensar de quina manera ho volem dur a terme i també a organitzar-ho, sempre des d’aquella il·lusió destinada a aconseguir un resultat final que suposarà nous ànims i fortalesa per continuar endavant amb la millor actitud vital possible. Així doncs, tot es resumeix en el fet que cal tenir-ne ganes i, és clar, espolsar-se els prejudicis per si s’és o no s’és massa gran, per què diran o per si vindran o no vindran totes les persones que s’espera. Els que hagin de ser-hi… segur que hi seran, i si són capaços de posar-hi un mínim d’entusiasme i sentit de l’humor, s’ho passaran tan bé com qualsevol criatura o jove que sí que té clar que fer anys és digne de ser celebrat.
