A la casa de Santa Teresa, que Víctor Balaguer feu construir al costat de la seva Biblioteca a Vilanova, ell mateix i un amic seu, andalús, Mariano Pardo de Figueroa, conversaven animadament. Don Víctor s’esplaiava amb les joies de la seva biblioteca-museu. La conversa els dugué a la figura de Manuel de Cabanyes, i Don Mariano, que signava amb el capriciós pseudònim de Doctor Thebussem, volgué conèixer novetats sobre el poeta. Don Víctor contava: «Recuerdo el día en que aquel aposento vio penetrar a un grupo de poetas, y como todos se descubrieron ante el retrato y como uno de ellos, con voz entrecortada por la emoción, leyó una de las más bellas poesías de Cabanyes». El polític rememorava la visita que ell i uns quants amics havien fet a la masia d’en Cabanyes, per celebrar l’aniversari de la mort del personatge. Havien visitat la cambra on la família assegurava que havia expirat el jove, a l’edat de vint-i-cinc anys, consumit per la tuberculosi. Don Víctor contà al convidat com la veu local assegurava que el malaurat poeta, estant enamorat d’una bella jove, era rebutjat per la família d’ella. També la veu popular assegurava com el mal fat perseguia els joves, fent coincidir la notícia de l’assentiment familiar a la relació, amb el dia de l’òbit del poeta.
Mentre el dia queia, Balaguer seguia amb la narració sobre la mort del jove. Contava al seu convidat com malgrat la provada catolicitat dels Cabanyes, el malaguanyat poeta havia adquirit fama de descregut, o de poc disposat a acceptar certs dogmes catòlics. I a causa d’aquesta fama a la família li sobrevingué un altre disgust, afegit al del traspàs en i; el rector de Sant Antoni no autoritzava l’enterrament al cementiri parroquial. Les exèquies, doncs, van haver de celebrar-se a la veïna parròquia de la Geltrú i el cos del jove fou enterrat a la Granada, on el rector de Sant Cristòfol va facilitar la inhumació. I amb aquestes passà el dia al saló de la casa de Santa Teresa, entre històries de Balaguer i inventives de Don Mariano, el qual aquells dies s’havia fet anomenar Cartero Real, títol quasi-nobiliari que fou ostentat per última vegada pel novel·lista Camilo José Cela. Un cop assabentats de les respectives experiències, van desplaçar-se a la veïna Fonda del Carril per regalar-se un substanciós sopar, humitejat amb un suculent caldo de les vinyes de la masia d’en Sardet, veïna amb la del poeta, i a les postres, una fragant malvasia dolça i licorada de les vinyes de l’hospital de Sant Joan de Sitges.
