5 vegades! 5 vegades (de 8 funcions) són les que he anat, aquest any, a veure Els Pastorets del grup de teatre L’Escotilló, al Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú. Els motius d’aquest pentatló han estat estretament lligats a la meva condició de mare de dos dels músics –Francesc Pérez, pianista, i Jordi Pérez, violoncel·lista– però cal dir que m’ho he passat molt bé i que, vistes en perspectiva, les festes nadalenques no haurien estat les mateixes sense el clàssic de Josep Maria Folch i Torres en la versió del Catòlic vilanoví. Els Pastorets de l’Escotilló celebraven enguany el 40è aniversari des de la seva restauració l’any 1978, amb les característiques que els defineixen: grup de teatre amateur, però rigorós i ple d’entusiasme, música en viu i una gran cura a establir contacte entre l’elenc actoral i el públic.
En el programa, ben elaborat i rigorós, la directora musical, Francesca Roig, fa un acurat article titulat “Allò que amaguen les músiques dels pastorets”. Sabem, així, que la majoria de cançons que s’interpreten foren compostes per Miquel Bosser i Biosca (músic molt unit a Vilanova, que les creà per a l’obra El Nadal dels pastors (1928), aviat coneguda com “Els pastorets de Vilanova”), així com per Miquel Ferrer (tretes de l’obra nadalenca L’estel de Natzaret), per Madrona Pasqual (autora dels “cuplets” que entonen en Lluquet i en Rovelló) i per en Pere Tàpias (El camí). Les interpretacions corals han rebut la direcció d’Isabel Pla i els cuplets inclouen lletres actuals, que en aquest cas feien al·lusió al color groc i a la llibertat dels presos polítics.
A més, Els Pastorets ofereixen sorpreses en cada representació: un dia hi acudeixen els Gegants, un dia les Cotonines, un dia els Reis Mags. Els protagonistes, en Lluquet (el ferm Xavier López) i en Rovelló (divertidíssims Edu Roig i Jordi Albà), en un moment s’escapen dels diables i salten de l’escenari a les butaques, amb gran divertiment de la mainada. En Rovelló pispa l’esmorzar del quec Jeremies (còmics Víctor Iturat i Lluís Piñol) i el reparteix entre el públic, ara un entrepà de pernil, ara un croissant de xocolata d’aquells de “Can Guitarra” (homenatge al forner Amadeu); la barba amb què en Lluquet es disfressa de Getsé (encertats Carles Roig i Josep Candela) prové de “Can 65”, i moltes altres picades d’ullet al públic vilanoví. I, per cert!, fins i tot hi apareix un ase de debò, el blanquet Pocholo, col·laboració de la família Roig Riera, que de tant en tant es cruspeix una pastanaga.
En resum, un espectacle canviant, humà, pròxim i emocionant, que el públic ha agraït omplint la sala de gom a gom.
