La campanya T’importa? que l’Ajuntament de Vilafranca va endegar temps enrere per convèncer els ciutadans de la necessitat de ser cívics, de respectar els espais públics, de fer un ús correcte dels serveis comuns… m’ha fet reflexionar sobre algunes possibles causes d’aquest mal ús, que sembla que s’ha accentuat els darrers anys. Tot i ser conscient que les causes d’aquesta deixadesa ciutadana són complexes i múltiples, tot i ser conscient que no és pas una cosa de fa quatre dies (recordeu aquella dita popular que fa “Bé del comú, bé de ningú”), n’hi ha una que voldria destacar perquè em sembla que hi és a la base, que hauríem de tenir ben en compte si volem eradicar o, si més no, reduir aquesta plaga que embruta carrers, fa malbé façanes o mobiliari urbà, encareix el reciclatge… Em refereixo al desarrelament; sí sí, a la manca d’arrels del ciutadà, per les raons que siguin, al seu barri, a la seva població i fins i tot al seu país.
Si no aconseguim que els habitants de Vilafranca, en aquest cas, sentin seva la vila, els carrers, els espais públics, els serveis que ofereix el municipi…, no ens en sortirem, no podrem fer que aquell amo de gos en reculli els excrements, que aquella noia no tiri els plàstics al contenidor marró, que els joves que es troben en un parc per beure quatre cerveses facin ús de les papereres… Si t’estimes el carrer, el barri, la ciutat, el país, ets incapaç d’embrutar-lo, de danyar-lo, de veure’l com una cosa llunyana.
Però com es pot aconseguir això? Està bé fer campanyes com l’esmentada i com d’altres que es van fent; està bé fer-les arribar a les escoles, però hem de tenir present que a l’escola ja hi deleguem massa tasques; està bé fer normes i lleis més coercitives per als incívics, però recordem que sempre ha donat més resultat educar que no pas castigar.
Què més hi podem fer, doncs? A parer meu és fonamental que arrelem els ciutadans, que els fem sentir seu el carrer, el barri, la vila, el país. No és pas una tasca fàcil, ja ho sé, però la millor manera de fer-ho, per no dir l’única, és donar-los l’oportunitat de participar de tot el que es fa, de fer-los arribar amb nitidesa el com i el perquè de les decisions, de fer-los adonar que ells formen part de la comunitat, que la seva opinió es té en compte… I això només és possible predicant amb l’exemple, naturalment, però també amb processos participatius oberts a tothom, que facin veure al ciutadà que el volem al nostre costat, que en volem saber l’opinió, no únicament un cop cada quatre anys, quan li demanem el vot per unes raons que massa sovint ni s’expliquen i que, doncs, el ciutadà veu només com a interessades, com a afavoridores d’una persona, d’un partit o d’un col·lectiu i no pas d’una ciutat, d’una comunitat, d’un país. No és un repte fàcil, però em sembla que val la pena que tots hi intentem aportar el nostre gra de sorra, encara que només sigui en una breu reflexió com aquesta.
