Ja arriba, ja s’acosta, ja és aquí! Torna el Carnaval, el Carnestoltes, el Carnevale de Venècia, el de Rio de Janeiro, el de Niça, el de Cádiz, el de Sitges, el de Vilanova i la Geltrú. El Carnaval, l’esclat joiós, mundà, profà, abans del rigor sever de la Quaresma, inunda el món de color, de música, d’un anhel primigeni de passar-nos-ho bé, d’atrevir-nos, d’experimentar, de canviar, de relacionar-nos d’una altra manera, de ballar pels carrers, d’aturar els cotxes, per un dia, mentre saltem damunt l’asfalt, tot llançant caramels per quilos com si fóssim el rei Mides (potser millor que no parlem de reis), al compàs d’una xaranga que repeteix una i altra vegada una música sorgida d’un himne militar, sí, però que a còpia de sentir-la des de la infantesa se’ns ha tornat una tonada pròpia.
Parlo, ja ho hauran vist, de la Comparsa. És difícil d’explicar, per a qui no sigui vilanoví o vilanovina, l’emoció que sentim els comparsers i comparseres, sigui en actiu, sigui de cor, quan sortim al balcó el diumenge de la Comparsa i ja respirem en l’aire del matí aquella sensació que tot tornarà a passar una altra vegada. Encara és d’hora, però ja hi ha parelles que van cap a les societats, els mantons i les barretines a la mà, prou ben planxats, els caramels a les bosses, encara no guardats al mocador de fer farcells. Ja hi ha alguns músics que comencen a aplegar-se per a la jornada. Els carrers guarnits esperen el pas de les banderes, tot és a punt per l’hora de la Comparsa. Respirem fondo i ens deixem amarar per l’emoció dels records, de tants anys, de tantes vegades.
Tornarà l’hora de la Comparsa, la gent saltarà pel carrer, llançarà caramels, ballarà passos dobles, riurà, feliç, i sens dubte també hi haurà inconvenients, nervis, relliscades, estones d’enuig i cansament. La Comparsa és com la vida: costa de fer-ho anar tot bé al mateix temps; quan toca la banda no podem saltar, quan saltem la banda ja s’ha cansat i ara no toca; ara no ens movem, ara hem de córrer massa, ara un rondina, ara l’altra s’enfada…Però el moment en què ho aconseguim tot, moviment, música, alegria, companyia, somriures, frec de mans, frec de braços, tota mena de frecs, i la plaça és nostra, i els caramels s’enganxen al serrell dels mantons, i les barretines saluden al pas de la comitiva, per aquest moment val la pena d’haver arribat fins aquí. I, així que s’acaba, volem que es repeteixi. Però caldrà esperar un any més, fins que torni l’hora de la Comparsa.
