Tenim a casa nostra moltes formacions polítiques que tenen personatges que fa anys i panys que viuen directament de la història de la política. Alguns d’aquests partits encara tenen la decència de fer homenatges a persones que fa vint anys llargs que porten la vara d’alcalde. Una de les coses bones que ens aporten els Estats Units és que els presidents no poden repetir més de dos mandats. És una llàstima que aquest tipus de normativa no s’imposi a casa nostra i ens evitem aquests professionals de la política que es creuen imprescindibles. En la nostra societat hi ha gent molt bona i altra potser no tan bona, però en el tema de la funció pública s’hauria de donar l’oportunitat a les noves generacions. És una llei vital. Jo crec que amb un màxim de dues legislatures seguides per repetir n’hi ha prou per tenir airejada la funció pública. En el cas que algun personatge vulgui repetir, pot tenir perfectament una nova oportunitat deixant que algú ocupi al seu lloc durant quatre anys.
Aquesta apropiació indeguda de la funció pública ha provocat que molts partits s’hagin quedat amb les caixes buides i siguin els de sempre. A vegades sembla que també es vagi deixant de pares a fills com una herència, encara que també hi ha casos que el nen ha sortit per l’opció oposada.
Després es queixen que si ens visita l’extrema dreta, que si els resultats són menys de la meitat que l’anterior legislatura. I la resposta és ben clara: perquè la gent que vota no és tonta. Molts polítics viuen en un globus aliè al món real i només baixen a fer quatre mítings i a repartir globus abans de les eleccions. Estan ofuscats per allò que escriuen els seus putxinel·lis i es creuen les paraules interessades de la resta de la gent. A veure si en aquestes eleccions acabem de passar l’escombra i fem lloc en aquest clan dels que es pensen que són insubstituïbles.
