Sempre alerta, atents i vigilants: així, a la caça alta, és com es troben actualment les societats de caçadors catalanes, que amb el pas dels anys han vist com el nombre d’aficionats a aquesta activitat patia una greu davallada, alhora que la mitjana d’edat pujava als 67 anys. A més, l’opinió pública sobre la caça generalment queda acotada a la matança per oci i deixa de banda la incidència dels caçadors en el control de plagues, la repoblació i l’estabilització de la biodiversitat. Aquesta setmana ens endinsem en algunes dades rellevants de la cinegètica actual.

1. De la necessitat a l’oci

Els gossers i gosseres són l’ànima de les batudes.// FEDERACIÓ CATALANA DE CAÇA

La caça té els seus orígens en la supervivència, la necessitat d’alimentar-se. Així, ja hi ha indicis d’aquesta activitat en les pintures rupestres del paleolític, moment en què la caça era realment un mètode de subsistència. A partir del neolític, però, durant el qual els nostres avantpassats van aprendre a domesticar els animals i es van iniciar en la ramaderia, la cinegètica va anar-se transformant en una activitat destinada al lleure i practicada més aviat per les classes dominants, les elits o la noblesa.

“Sempre s’ha dit que la caça és una activitat dels reis i els rics”, explica Salvador Queraltó, caçador de conills amb mig segle d’experiència i conegut per ser l’últim pastor de Vilafranca, “però fa uns anys era cosa de pobres, perquè caçaven per menjar carn”, assegura. La cinegètica, o art de la caça, no es limita a disparar els animals. Hi ha tota una estratègia delicada al darrere, que en molts casos suposa dies de preparació prèvia: buscar les gossades, organitzar els permisos, preparar les armes, rastrejar les preses i conèixer-ne tots els moviments i amagatalls, decidir en quins punts situar-se… Això fa que sigui una activitat esportiva i intuïtiva que exigeix molta paciència i perspicàcia i, sobretot, un coneixement profund de l’entorn.

2. La cinegètica catalana

A Catalunya hi ha una mitja de més d’una societat de caçadors per poble, quasi arriben al miler. // FEDERACIÓ CATALANA DE CAÇA

A Catalunya hi ha unes 18 Zones de Caça Controlada, que són terrenys gestionats per la Direcció General d’Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi de la Generalitat. A la nostra vegueria només ens afecten dues d’aquestes zones: Montserrat, per l’Anoia, i el Garraf. A més, però, també hi ha Àrees Privades de Caça, Àrees Locals, Reserves Nacionals i Reserves de Caça: en total, el territori català disposa de més de 2.916.000 d’hectàrees de superfície on es pot caçar.

El 90% del territori de Catalunya està en mans privades: “els caçadors o bé tenim la propietat del terreny on anem a caçar o bé disposem dels drets d’aprofitament cinegètic que ens atorguen els propietaris, no cacem a qualsevol lloc”, explica Sergio Sánchez, president de la Federació Catalana de Caça. “A més, en el 10% de terreny públic també hi ha reserves o zones de caça, de manera que al final podem caçar a la pràctica totalitat del territori”.

A Catalunya hi ha 11.000 hectàrees on la caça està prohibida, perquè es tracta de refugis de fauna salvatge. D’aquestes, unes 333 pertanyen a la vegueria Penedès (105 del Garraf, 100 de l’Alt Penedès, 76 de l’Anoia i 52 del Baix Penedès, segons indica el Departament d’Agricultura, Pesca, Ramaderia i Alimentació). A més, tampoc es pot caçar o disparar en la direcció de les zones de seguretat, que serien els nuclis urbans i rurals, camins i vies públiques, lleres i marges de les aigües públiques, zones habitades, jardins i parcs públics…

Segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2019 es van emetre un total de 35.112 llicències de caça, un 47% de les quals es van atorgar a través d’internet. Només un 3% eren per a caçar o amb canilles (gossades) o sense armes de foc. Encara que les llicències tinguin durades diferents (el 2019 hi havia 63.000 llicències vigents amb arma de foc, malgrat que se n’emetessin 33.982), el nombre de llicències de caça ha disminuït notablement. Des del 1977, any a partir del qual el Departament d’Agricultura té dades i registres més acurats, la diferència és abismal: el 1977 es van emetre unes 101.000 llicències; mentre que el 2009, deu anys previs al darrer registre, se’n van emetre 78.000, més del doble que el 2019.

“Ara els joves tenen altres aficions” comenta en Salvador. “Per ser caçador has de tenir molta voluntat i estar disposat a llevar-te d’hora, fer-te càrrec dels gossos i, sobretot, t’han d’agradar molt els animals” explica.

3. Què es caça a Catalunya?

Un porc senglar caçat per la Societat de Caçadors de Torrelles de Foix. // LLUÍS PUJÓ, PRESIDENT DE LA SOCIETAT DE CAÇADORS TORRELLES

A Catalunya hi ha més d’una trentena d’espècies pertanyents a la caça menor, que van des d’aus com ànecs, perdius, tords o guatlles fins a petits mamífers com conills i llebres. Pel que fa a les espècies de caça major, al Principat hi ha porcs senglars, cabirols, isards, cérvols i daines, muflons i cabres salvatges.

La majoria de captures s’efectuen en àrees privades o àrees locals, i els animals que es cacen més són la perdiu roja, el tord comú, el tudó, el conill, l’estornell i el porc senglar. Aquest últim és l’animal que més es caça a la vegueria Penedès, perquè ja fa uns anys que la seva presència s’ha estès fins a fer que sigui una plaga i és l’origen de molts maldecaps. De fet, la temporada de caça de senglars s’ha ampliat: generalment es caçaven entre els mesos de setembre i novembre, però la Generalitat n’ha estès el permís de caça fins al març per reduir els seus efectes al medi.

4. El senglar: un botxí de quatre potes

Les batudes de senglars requereixen la participació de gossades i poden implicar desenes de persones. // FEDERACIÓ CATALANA DE CAÇA

“Quan es tracta de caça menor d’aus o conills, s’acostuma a fer en solitari o en grups molt reduïts; però cada cop hi ha menys caçadors al territori que practiquin aquest tipus de caça, i més que se centrin en la caça major”, comenta en Lluís Pujó, president de la Societat de Caçadors de Torrelles. Ell fa 38 anys que caça, seguint els passos del seu pare i el seu avi, i es dedica bàsicament a la caça de senglars: “la superpoblació de senglars ja fa anys que està molt descontrolada i que malmet greument les collites, finques i terrenys”, apunta Pujó. “També són molt depredadors: es mengen les perdius, les llorigades de conills, s’ho mengen tot. Estan acabant amb els animals de caça menor”.

El senglar suposa una gran amenaça per a moltes espècies més petites, que veuen les seves llars envaïdes i conquerides per un depredador sense competència: “encara que seguim fent batudes, no acabarem amb la superpoblació. I l’esterilització, a banda que és complicada, no té uns efectes notables, perquè els senglars es desplacen en àrees extenses”, afegeix en Lluís.

“Aquesta temporada, a la nostra societat ja hem caçat més d’una cinquantena de senglars”, explica l’Àngel Amela, president de la societat de Sant Martí Sarroca. “Aquest últim any hem notat un augment dels exemplars de l’espècie, i de fet cada any en cacem uns 1.500 entre l’Alt i el Baix Penedès. No provoquen les mateixes destrosses que a territoris com les Terres Gironines, però quan hi ha raïm són un problema i també són la causa de molts accidents a les carreteres”.

Pel president de la societat torrellenca, una altra amenaça al territori és el cabirol: “en el seu moment es va repoblar l’espècie, però ara n’hi ha forces i per ells el primer brot dels ceps és una delícia”.

5. La part fosca

La senyalització és clau per alertar de quan s’està fent una batuda i indicar quins camins és millor evitar en cas d’estar passejant o practicant algun esport o activitat de muntanya. // FEDERACIÓ CATALANA DE CAÇA

Evidentment, la caça té una part conflictiva: al cap i a la fi, i encara que es faci de manera responsable, és una activitat que té com a finalitat la captura o matança d’animals. A més, també hi ha grups que viuen la caça d’una altra manera.

“Avui en dia no tothom que va a caçar és caçador” assegura en Quim Miralles, que ha estat caçador durant 45 anys i que fins i tot gestionava vedats de caça, però ja no s’hi dedica. “Recordo que, anys enrere, alguns caçaven per poder menjar carn. Ara ja no hi ha aquesta necessitat, i molta gent que va a caçar oblida l’essència de què vol dir ser caçador, de tota la feina prèvia, i l’únic que busca és el tret final. Aquesta manera de fer em va desencantar, per mi la caça era la interacció amb la natura: el rastreig de dies de les preses, aprendre a llegir els senyals dels animals, seguir els gossos i distingir quin tipus de presa trobaven segons els seus moviments, crear vincles amb els companys, conèixer els racons de la muntanya…”. Per en Quim, la majoria de caça menor actual, que es basa a seguir perdius i altres animals criats en captivitat i alliberats poques hores abans de caçar-los, no té sentit.

Malauradament, també hi ha accidents relacionats amb l’ús indegut de les armes; i conflictes amb altres usuaris de les muntanyes i els boscos, però els caçadors asseguren que aquestes situacions són molt minoritàries. “El problema és que anem amb una escopeta, que és una arma que mata i fa soroll, i això crida l’atenció. Moltes altres coses maten animals a gran escala de manera silenciosa, com els efectes dels pesticides, i ningú s’escandalitza”, apunta en Salvador. “També hi ha boletaires, excursionistes, ciclistes i altra gent que fa males pràctiques a la muntanya, a vegades et trobes gent que semblen uns salvatges. És important que tothom que vagi a la natura la respecti i tingui consciència del que hi fa”, conclou.

En Salvador també afirma que ampliar els períodes durant els quals es pot caçar és un error: “hi ha gent que pensa que els caçadors maltracten els animals, però no és així. Per mi el maltractament animal es fomenta quan s’amplien els períodes de caça i no es respecten les èpoques de cria, perquè en aquests mesos els animals no es defensen tan bé i és molt més fàcil que es matin les mares i les cries quedin desemparades”.

6. Qüestió cultural

Gran part de la carn que es caça a Catalunya s’acaba exportant. // FEDERACIÓ CATALANA DE CAÇA

A Espanya no hi ha gaire cultura de la caça, ja que no s’acostuma a veure amb bons ulls. Això fa que la majoria de la carn s’hagi d’exportar, encara que alguns restaurants del territori l’incloguin a les seves cartes: “Quan cacem porcs els venem, a preus molt baixos, a unes empreses que es cuiden de transportar-los als escorxadors, empaquetar-los i exportar-los” explica en Lluís.

7. ENTREVISTA a Sergio Sánchez Mateu, president de la Federació Catalana de Caça

Fotografia: Federació Catalana de Caça

En Sergio Sánchez es va endinsar al món de la caça perquè de petit patia asma: per poder estar a un clima més sec passava els estius amb el seu avi, un caçador que vivia prop de Salamanca, i des de ben petit ja sabia que, quan fes els divuit anys, es volia treure el permís d’armes per poder anar a caçar. Així, quan va ser major d’edat va complir el seu propòsit i va començar a caçar amb un client que anava a l’entitat bancària on treballava. Ara ja porta dues dècades sent caçador, i és l’actual president de la Federació Catalana de Caça.

Què és la Federació Catalana de Caça?

A la Federació assessorem de manera tècnica i jurídica i representem els caçadors del territori. Catalunya, conjuntament amb Madrid, és de les dues úniques comunitats autònomes que ens regim per una llei franquista del 1970 segons la qual no és necessari estar federat per caçar, cosa que és una llàstima. Així i tot, un 60% dels caçadors de Catalunya estan federats i formen part del miler de societats de caçadors catalanes que hi ha.

Quines qualitats ha de tenir un bon caçador?

El respecte per la natura i la biodiversitat és primordial. El primer conservacionista és el caçador: del meu avi recordo que em deia quines perdius podia caçar i quines no de cada bandada, i que era molt important assegurar la supervivència de les espècies any rere any. Entenem que a la gent li pot fer llàstima un animal com a individu, però hem de pensar en tota l’espècie. Un exemple: fa uns anys, aquí a Catalunya es va impulsar un programa de reinserció d’un animal meravellós, la daina. Però resulta que els pagesos que tenien les vaques en extensiu ara es troben que competeixen pels recursos amb les daines, que són una plaga, i que a més es veuen limitats pels ossos en segons quins indrets. Al final, com que els humans hem envaït tot el medi, sovint ho acabem regulant a partir de la caça. Per altra banda, també és important tenir una bona condició física: els gossers i les gosseres no són homes i dones, són superhomes i superdones.

Com ha afectat la pandèmia per covid-19 al sector?

La Generalitat, una mica influenciada per les pressions del sector agrícola a causa dels danys de la fauna, i la indústria càrnia i l’amenaça de la pesta porcina africana (l’exportació de la carn de porc blanc suposa el 15% del PIB de Catalunya) només ha interromput la caça major una setmana. Però hem de tenir en compte que el col·lectiu de caçadors està molt envellit i molts han decidit no anar a caçar aquest any. A més, en la caça menor l’afectació ha estat total perquè la Generalitat sí que l’ha aturada, encara que els oferíssim fer un protocol i que sigui una activitat on no hi ha risc perquè generalment es va sol. I ara ens trobem amb les plagues com els conills que han arrasat els camps d’arbres fruiters de Lleida.

A què creieu que es deu la mala imatge generalitzada del col·lectiu de caçadors i el fet que cada vegada que hi ha un accident o males pràctiques, com la mort d’un gos aquesta setmana a Torrelles de Llobregat, hi hagi tant de ressò?

Justament aquests dies he llegit una frase que reflecteix molt bé la nostra situació: “mentre la Caputxeta sigui qui explica la història, el llop sempre serà el dolent”. Hi ha tradicions que s’han d’abolir, però amb la caça caces allò que després menjaràs, sabent que ho pots treure del medi sense que l’afecti negativament, que ho aprofites tot sent molt conscient del que fas i com ho fas. Sí que implica la mort d’un animal, però és una mort molt més digna que la carn que comprem als supermercats empaquetada amb cares d’animals somrients. Que la caça es vegi com una perversió és responsabilitat dels polítics de torn: ens estan obligant i empenyent a caçar pràcticament tot l’any ampliant els períodes de caça a causa dels estralls de les plagues com els senglars, cabirols i daines, tudons o conills (hi ha colles que cacen 90 dies l’any!); i després quan hi ha un accident com el de Torrelles, on evidentment el caçador havia de ser hiperconscient de l’ús de l’arma, no hi ha cap responsable polític que surti als mitjans i expliqui que anem a caçar per reduir les destrosses als camps, els riscos sanitaris i els accidents a les carreteres; i que assumeixi que si amplien els períodes de caça, s’incrementen les probabilitats d’accidents. El govern ens està empenyent a caçar cada cop més, també als majors de 70 anys, perquè ara, si els pagesos tenen danys als camps per culpa de la fauna salvatge, la consellera d’Agricultura ha determinat que s’ha de reclamar a la societat de caçadors de la zona per “no haver fet bé la nostra feina”. El que fem nosaltres és una afició, no ens han d’obligar a anar a matar 300 o 400 senglars, és com si als ciclistes els obliguessin a pedalar un nombre de quilòmetres concrets. A més, cada cop que fem una batuda paguem vedats, les vacunacions dels gossos, hi impliquem una trentena de persones, tots duem la documentació i assegurances en regla… Una cacera per matar un senglar ens pot costar 1.300 euros.

Quin tipus de caça és la més estesa a Catalunya?

Actualment la caça major, perquè la intensificació agrícola ha provocat que cada vegada hi hagi menys animals de caça menor. Els pagesos no es poden permetre pèrdues i s’utilitzen molts pesticides, s’han canviat els usos del sòl, hi ha extensos camps de regadiu com els de blat de moro i espècies com la perdiu, la guatlla o la tórtora perden hàbitat… Ara els porcs senglars tenen milers d’hectàrees amb menjar i aigua on es poden protegir i amagar durant mesos, i a banda de les collites també s’alimenten d’espècies més petites: els hem obert un restaurant.

Com influencien el medi, els caçadors?

Els humans hem ocupat pràcticament tot el sòl disponible. Això ha generat desequilibris poblacionals: a Tarragona hi ha zones d’horta on hi ha hagut explosions demogràfiques d’espècies com el tudó, que ha deixat de ser un animal principalment migratori per instal·lar-se al costat de les cases. A Lleida, les plagues de conills s’amaguen als arbres, de manera que ara no es poden caçar per no malmetre ni els arbres ni el regadiu. Amb trampes no es poden agafar milers de conills (la Societat de Seròs cada any en caça 10.000), i amb el senglar passa el mateix. Abans hi havia ramats i els senglars tenien competència per l’alimentació; ara no hi ha ramats i els boscos estan abandonats i tota l’alimentació de la muntanya és per als senglars i cabirols, que es reprodueixen a un ritme molt ràpid. Un dels papers de la caça, que no l’únic, seria el control d’aquestes poblacions. A les Terres de l’Ebre hi ha 500 quilòmetres de canals per regar els arrossars i ningú va preveure que calia fer unes rampes perquè els aneguets petits en poguessin sortir, i una societat de caçadors recorre els canals a l’estiu per treure els ànecs estancats. Però el que sortirà a les notícies serà aquell caçador que va matar una guineu, o el tronat que no tenia ni permís d’armes ni llicència de caça que va matar els agents rurals d’Aspa. Per tenir una arma no ens han de tractar com a delinqüents, vigilem molt el que fem.

Quin pot ser el profit de la societat catalana en relació amb l’activitat dels caçadors?

A Catalunya tenim la sort de comptar amb una carn de caça de qualitat molt alta, de la millor de l’estat espanyol. Les preses es cacen sense estrès i en resulta bona carn, que no s’aprofita prou perquè no hi ha tanta cultura de caça com en altres països: la carn de caça s’acaba exportant als països que la valoren. L’Administració hauria de fomentar-ne el consum intern, perquè al cap i a la fi es tracta d’animals que no han passat processos hormonals i han tingut molt bona vida, no hi ha res més ecològic!

2 COMENTARIS

  1. M’agradaria que els caçadors recollissin els cartutxos que disparen. Són de plàstic!!! Una vegada, vaig sortir al bosc i vaig tornar a casa amb una bossa plena d’aquesta “caquita plàstica” que els caçadors no recullen.

  2. Sempre que surto a caminar pel camp, recullo els cartutxos que trobo pel camí. No són pocs. Molts fa anys que hi són, amb la base metàl·lica rovellada, però el plàstic intacte.

FER UN COMENTARI