A peu pel Penedès

0
434

El Penedès és una regió de Catalunya rica en paisatges. Hi ha platja i hi ha muntanya; tenim la depressió central, vinyes, camps d’oliveres, d’ametllers, de presseguers. Diversos rius, rierols i molts torrents la creuen; hi ha solanes i obagues, centenars –si no milers– de camins, carrerades i corriols; marges i barraques de pedra seca. I a més a més de tot això, infinitat de racons que val la pena conèixer, com salts d’aigua, petits llacs, cims feréstecs, pobles abandonats i un sens fi d’indrets per passejar-s’hi.

Ara som a plena Setmana Santa, i des de fa uns quants dies s’ha decretat el desconfinament comarcal. Podem anar per tot Catalunya, podem fer cues a Montserrat i a la Garrotxa, però també podem aprofitar els dies de vacances per fruir del nostre entorn més proper, per fer excursions llargues o curtes (n’hi ha per a tots els gustos i capacitats) i per fer-ho amb els ulls ben oberts, gaudint dels detalls que ens brinda la natura que tenim a tocar de casa; de les vistes, de la flora primaveral i –per què no?–, de la fauna, que hi és i abundant. Només cal saber triar el lloc, l’hora i estar ben atent.

De rutes per fer a peu n’hi ha a cabassos, i de guies per no perdre’s, digitals o en paper, les que es vulgui. La Fura aquesta setmana us en proposem unes quantes. No descobrirem la sopa d’all. No hi ha un pam de terreny que sigui verge. Però això no impedeix que se’n pugui gaudir igualment, del camí que es fa i de la fita que ens hem marcat, si és que n’hi ha. Val la pena deixar-se sorprendre per la bellesa dels paratges que ens envolten. S’ho valen tant com els que tenim cent quilòmetres lluny. Coneguem-los! Perquè conèixer és estimar.

1. Les Flandes dels Casots

Molt a prop del nucli dels Casots (Subirats) hi ha amagat un racó natural que val la pena conèixer perquè sembla que et traslladi al Pirineu, a Escandinàvia o al món màgic del Senyor dels Anells. El lloc és molt amagat, però de fàcil accés, i res fa pensar, instants abans d’arribar-hi, que hi pugui haver aital congost a quatre passes de casa nostra.

Es tracta de les Flandes dels Casots, un passadís format entre dues rengleres de roca calcària d’entre deu i quinze metres d’alçada, que sembla sorgit d’un altre món.

A les Flandes s’hi pot arribar des de la masia de Can Vidal, un cop passat els Casots en direcció al Pago. El camí de l’esquerra mena a unes vinyes amb precioses vistes sobre la plana penedesenca, i Montserrat al fons. Hi ha també una barraca de pedra seca i una taula de fusta amb una pèrgola abans d’arribar. Baixant fins al límit de la vinya, hom es troba una cordada que ajuda a descendir cap al congost, que desfila per sota de la vinya, en paral·lel. S’hi pot trobar un ambient selvàtic, amb arrels, plantes enfiladisses, cordes per als trams difícils, nombroses esquerdes, balmes, obertures i passadissos entre les roques, que són una delícia.

Val la pena deixar-s’hi caure.

2. El poble abandonat de Marmellar

No només als Pirineus hi ha pobles abandonats. Al Baix Penedès també n’hi ha un i és de fàcil accés. Es tracta de Marmellar, un petit poble d’una vintena de cases (de les quals amb prou feines en queden algunes parets), dins el terme municipal del Montmell. El poble, mil·lenari (hi ha cites de l’any 1023), mai va tenir més d’unes quantes desenes d’habitants, fins que a finals dels anys 70 del segle XX el seu isolament va fer que acabés del tot despoblat. Des de llavors, tot és abandonament, vandalisme i un bonic lloc per anar-hi d’excursió. S’hi pot arribar baixant-hi des de les urbanitzacions la Talaia, pel sud, o la Moixeta, pel nord.

Marmellar va ser un poble de muntanya, situat dalt d’un turó i envoltat de bosc. En destaca a la cota més alta (a 518 metres d’altitud) l’església de Sant Miquel, construïda al segle XVII, la qual, talment com l’església del poble vell de Corbera d’Ebre, bombardejat durant la Guerra Civil, té façana però no té sostre, i només se’n conserven les parets que permeten fer-se una idea de com era el temple, imponent, amb les seves capelles i altars. Se’n conserva encara dret el campanar, de 22 metres d’alçada, i també, al seu costat, el cementiri, amb totes les tombes buides.

El descobriment d’una dona morta, carbonitzada i mig colgada dins el temple l’any 1993 (el presumpte crim no ha estat resolt encara, ni el cadàver identificat), juntament amb la presència de restes de rituals satànics, de pintades, de fogueres i de creus invertides, ha alimentat tota mena de llegendes negres d’aquest poble inhòspit i en ruïnes que, no obstant això, és un bon lloc per anar-hi d’excursió. A més, tan sols tres quilòmetres més avall hi ha les restes del castell de Marmellar, que és del segle XII, i l’església de Sant Miquel. Arribar-s’hi permet complementar la caminada amb una ruta circular.

3. Ruta parc del Foix i Castellet

Bonica excursió circular de dificultat mitjana, d’uns 15 km aproximadament, pel Parc Natural del Foix, Castell de Castellet, Torrelletes i Turó de la Senabra. En alguns trams seguirem variants del sender GR 92 (marques blanques i vermelles).

La ruta surt de l’antiga deixalleria de la Urbanització Daltmar, Av. Sant Miquel d’Olèrdola.

Comencem seguint la pista forestal que ens porta fins a un collet on trobem les primeres marques de GR, que seguirem uns metres per després deixar-les i tornar-les a seguir més endavant.

Des del coll i seguint a l’esquerra, podem arribar al turó de les Tres Partions i al puig de l’Àliga. Nosaltres girarem a la dreta, entrant al Parc del Foix i seguint la pista forestal que primer planeja i, després de diferents revolts, baixa al fons de la vall, on tornem a seguir les marques del GR en direcció a Castellet i que ens porta a prop de Casa Alta, alçada en un turonet.

En aquest punt es creuen camins i agafem el camí ample que surt a l’esquerra, tot passant per Cal Cassanyes, i més endavant per Cal Cremat. Anem fent el mateix camí, fins a deixar-lo en un revolt pronunciat, per agafar un petit sender que passa a tocar d’una altra casa, Cal Balaguer. Aquestes masies que anem trobant estan en ruïnes.

Seguim caminant per terreny pedregós fins a creuar un torrent i més endavant passar pel costat d’uns camps cultivats i d’una casa, Cal Cabra, aquesta habitada. El camí s’enfila fins a arribar al castell de Castellet i l’església de St. Pere. Bon lloc per fer-hi una parada per recuperar forces i observar el pantà de Foix.

Continuem la nostra ruta, sortint de Castellet pel mateix punt per on hem arribat. Seguim un camí asfaltat cap a la carretera BV-2117 que porta al poble de Torrelletes, però nosaltres al cap d’uns metres la deixem, també deixem el GR, per agafar un camí que baixa a mà dreta. Aquest voreja una vinya i va pujant, després de creuar un torrent, seguim pujant fins a arribar al poble de Torrelletes.

Travessem el poble i ja sortint, agafem el camí a l’esquerra, a la dreta deixem el camí amb marques de GR direcció Casa Alta.

El camí puja suaument, vorejant algunes vinyes i enfilant-se cap a la carena, per després baixar fins al fondo de Borrelleres, creuar el torrent i pujar per un fort, però curt pendent fins al turó de la Senabra de 386 m. Anem planejant fins a trobar el camí que puja de la pedrera d’una cimentera, per seguir-lo a mà dreta i continuar carenejant per les ondulacions del terreny i baixar fins al primer collet on hem començat la ruta.

4. Salts d’aigua de Canaletes

Sí, sí, és cert. Entre Canaletes i Sant Jaume Sesoliveres, dos pobles de l’Anoia limítrofs amb l’Alt Penedès, hi ha salts d’aigua. I no un: sis. Que es poden resseguir en una ruta circular que pot durar unes tres hores, i que cal fer de manera pausada, per gaudir-la. L’entorn és feréstec, selvàtic, i des de fa uns anys està molt ben senyalitzat, de manera que no té pèrdua.

La ruta comença a Canaletes, des d’on s’agafa el camí asfaltat en direcció a Sant Jaume. Un cop passada la masia de la Bleda, baixarem a la dreta en direcció als dos primers salts, i que són els més apartats de la ruta. El dels Capellans, o de la Font dels Capellans, cau des de nou metres d’alçada, en un raig ple de líquens molt bonic. Llàstima que ara, com que darrerament ha plogut poc, no hi caigui massa aigua. Però fa goig de veure igualment. Abans de marxar, caldrà acostar-se a la balma de l’esquerra, amb una cova petita plena de degotalls on neix la font dels Capellans. Seguint el torrent Fondo uns 50 metres avall trobarem el segon salt, que veurem des de dalt. Compte, si aneu amb infants! És perillós acostar-se al marge.

Per anar a buscar el tercer salt, comença el que serà una constant en tota la ruta: anades i vingudes del camí principal cap als salts. Desfem el camí fins boi a tocar la masia de la Bleda, el creuem i, a través d’oliverars i bosc de pi, visitarem el salt del Cargol, primer des de dalt, després des de baix. Aquí, de fet, hi ha dos salts: un de 12 metres i un altre de 18, que cau al buit sobre un bassal del torrent de la Bleda. El que segueix és el salt dels Cups, al torrent de la Cremada, que també es pot veure des de sota (primer) i des de sobre (en segon terme).

Val a dir que si bé el trajecte no té grans desnivells, sí que entremig dels salts del Cargol i dels Cups cal salvar unes parets força verticals, de baixada i de pujada, i que per fer-ho ens podem ajudar d’unes cordes que ja hi ha preparades que fan l’aventura més divertida. En alguns trams, quan ha plogut molt, la vegetació és frondosa, l’aigua hi abunda, i avançar pot costar.

Després de passar per diversos corriols, cingleres i llocs isolats que fan la sensació que ens traslladin lluny de la civilització, resta tan sols un salt que no té nom i, tot seguit, el salt de la Mala Dona, altre cop al torrent de la Bleda i ja de tornada cap al punt de partida. Es troba en un engorjat de terra fanguinolenta, preciós. El llibre Alt Penedès, itineraris escollits (Ramon Nadal Editor, 2004) cita que al butlletí de l’AE Talaia de 1979 es documenta la llegenda que dona nom a la cascada: un pagès d’un mas de Canaletes es malfiava de la seva esposa; un dia la segueix fins a una capella, on ella implora en veu alta ajut diví per desfer-se del seu marit i poder viure amb llibertat la relació que tenia amb el capellà de Cabrera d’Anoia. El pagès, amagat, simula una veu celestial que li recomana que li doni cansalada i ous ferrats cada dia i anirà perdent la vista. Ella s’ho creu, i així ho fa. Ell li va fent creure que va perdent la vista, fins que li diu que s’ha tornat cec. La pagesa, feliç, l’agafa del braç i el pren fins al marge del salt d’aigua, i quan va a donar-li una empenta, ell se n’aparta i és ella qui cau al buit.

Pel que pugui ser, si visiteu els salts d’aigua, no us acosteu als marges quan sigueu a dalt.

5. Més vell que anar a peu

Joan Rovira Merino, estudiós del món pastorívol i gran coneixedor del Parc del Foix

Aquesta dita popular ja ho descriu ben clarament, que caminar és una de les facetes més reculades de la nostra evolució humana. Però, col·lateralment, el traç d’anar i tornar ha bastit i configurat un dels patrimonis més preuats que l’home, inconscientment, ha creat: els camins. Aquests no solament han servit per poder-nos desplaçar, sinó que també han tingut altres funcions, com la de ser una eficient eina de progrés. Us imagineu com hauria estat un món sense camins? Com s’hauria dut a terme la difusió i la transmissió d’idees i coneixements que tant han ajudat a engrandir el saber humà?

De camins n’hi ha de moltes menes i jerarquies, bastits per dur a terme diferents funcions i activitats. N’hi ha que són públics i altres privats, de llarg o curt recorregut i, quasi sempre, associats a algun episodi de la història. Curiosament, aquesta la podem reviure mitjançant museus, monuments o altres figures administratives i legals que protegeixen el seu llegat. En canvi, un dels camins que havien estat grans protagonistes, les vies pecuàries, són ara un dels grans oblidats, ja que no disposen de cap mena d’empara jurídica, a excepció d’alguns de tipologia concreta.

A mitjan segle passat, la popularització de la mobilitat mitjançant la motorització va provocar que, de mica en mica, s’anés deixant d’emprar una bona part d’aquesta immensa teranyina viària que s’havia configurat i articulat des que l’home aprengué a caminar. A conseqüència d’aquest desús es va generar, en molts casos, la pèrdua secular del “dret de pas”. A posteriori, múltiples causes en van accelerar la desaparició. Una part va quedar inutilitzada perquè va ser envaïda per la vegetació. Una altra va quedar esquarterada o engolida per les carreteres convencionals, perdent el sentit i la direccionalitat del seu traçat original. I una altra porció es va fer fonedissa per l’avarícia sense escrúpols de propietaris contigus que els van annexionar a les seves finques, contribuint a aquesta situació la deixadesa de les administracions públiques que, en teoria, haurien d’haver vetllat per la preservació d’aquest excepcional patrimoni.

La pandèmia de la covid-19 ha generat un munt d’enrenous en tots els àmbits de la nostra existència. Tanmateix, ha estat la responsable d’adquirir nous hàbits i estratègies personals, per superar els diferents tipus de confinaments que s’han aplicat. Davant de les estrictes reduccions de mobilitat, molts ciutadans han redescobert que caminar és una satisfactòria activitat física que ajuda a cercar l’equilibri emocional, i tot això al bell mig d’un medi natural o rural i, a més a més, a prop de casa.

No tothom camina amb les mateixes motivacions. N’hi ha que ho fan amb mentalitat esportiva, corrent més que no pas caminant. En canvi, altres ho fan més amb el cap i els ulls que amb els peus, intentant esbrinar racionalment, a cada pas, el perquè de l’entorn que els envolta. Sigui quina sigui la dèria d’anar a peu, és un bon moment per reivindicar la figura del camí com un bé patrimonial, històric i social. Que cal preservar-lo per gaudir-lo tant actualment com en el futur. I és que els camins són com un estri versàtil i atemporal, i per vells que siguin, sempre tindran la facilitat d’adaptar-se a les necessitats de cada moment.

FER UN COMENTARI