Com a tothom que et coneixia, Mercè, la matinada del 17 d’abril ens va colpir l’anunci de la teva mort. No pas per la llunyania, a la Guaiana francesa, perquè tots sabíem que una de les teves dèries, compartida amb el Kari, eren els viatges. Ens va sorprendre per inesperada, per injusta (gairebé sempre ho és, la mort, d’injusta quan és prematura), perquè sempre et vèiem plena de vida i de projectes.
No he pogut evitar de repassar retalls de la teva vida tan activa, tan compromesa, tan reivindicativa, tan plena de generositat, de modèstia i d’amistats. I tan rica intel·lectualment: eres una lectora voraç i finíssima; una poliglota empedreïda; una professora preparadíssima, exigent i compromesa amb la llengua i la literatura que ensenyaves; una traductora d’allò més competent i rigorosa; eres…, tantes coses, Mercè!
I, és clar, he estat content de trobar-m’hi en molts moments d’aquesta vida tan plena; des dels llunyans anys setanta en què tu estudiaves a la UB i jo a la UAB, ja que vam fer activitats conjuntes relacionades amb la nostra passió, la llengua, la literatura i la cultura catalanes i, en definitiva, el país.
De seguida que vam acabar els estudis de Filologia ens en vam anar a treballar a Andorra, de professors de català. Van ser dos anys intensos amb noves amistats, amb lluites pel català (aleshores força menystingut a Andorra malgrat ser-ne la llengua oficial), amb activitats de tota mena.
I dels anys andorrans hem de passar als moscovites, ja que t’hi vam visitar, carregats de llibres i revistes per a la universitat i per als teus alumnes. Quina bona llavor que hi vas plantar i que en vas fer de deixebles i d’amistats! D’amistats, cal dir-ho, en feies a tot arreu i les mantenies al llarg dels anys, amb una fidelitat envejable.
I dels moscovites, ja als vilafranquins, perquè, en molt bona part, si vam venir a viure a Vilafranca va ser perquè la coneixíem gràcies a tu i a l’acollida esplèndida que sempre ens havia ofert la teva família i les teves amistats. I a Vila, des del 1986 i durant anys, va ser un no parar: el programa de llibres a Ràdio Vilafranca, la secció, també de llibres, a El 3 de Vuit... Una dècada intensa la de 1980, ja que l’any 1988 vas ser administradora de la festa major, tota una fita i un honor per a tu, que no te’n perdies ni una. I també perquè a la teva tasca pedagògica a l’Escola de Magisteri de la UB hi vas afegir la de traductora: Dino Buzzati, Truman Capote, Isabelle Sandy… I uns quants títols de LIJ que, com a assessor literari d’Alfaguara/Grup Promotor, et vaig poder encarregar.
I, ja amb menys intensitat però, ens vam anar veient en trobades amb amics comuns, i vam anar parlant de llibres, d’ensenyament, del país, dels nebots i dels fills, de viatges… Adeu, Mercè, adeu, Xè, sàpigues que molta, molta gent et trobarem a faltar.
