El Penedès és un país de secà. Tenim tot el litoral marítim, de Sitges al Vendrell; el curs del riu Foix amb tots els afluents, torrents i rieres que hi menen, amb més aviat poca aigua; la riera de la Bisbal, que baixa des del Montmell, també seca excepte quan plou, i amb el cabal que deixa anar la depuradora al seu tram final; i l’Anoia abans de confluir amb el Llobregat, amb el seu Mediona/Bitlles que baixa des de la serra d’Ancosa. Aquests són els principals fluxos d’aigua que ens reguen el territori. I ja sigui per la sequera, pel canvi climàtic o per l’efecte humanitzador de la majoria d’espais, cada vegada en tenim menys, d’espais naturals d’aigua.

Hi ha, però, diverses zones humides que són autèntiques reserves naturals amb una gran biodiversitat, en bona part perquè en les últimes dècades hi ha hagut una voluntat preservadora gràcies a la creixent sensibilitat mediambiental. Són espais, gairebé tots ells, artificials, als quals se’ls ha donat protecció –amb major o menor grau–, i que han afavorit la presència de flora i fauna que els donen un alt valor ecològic. La principal, per extensió, és l’embassament del Foix, però també destaquen els Pèlags de Vilobí, el llac de Can Codorniu, la desembocadura del Foix i les Madrigueres. I encara n’hi ha altres de més xics, molts d’ells vinculats al curs d’algun riu o torrent, o també petites basses que es formen en explotacions de pedreres i que de vegades són efímeres, que tal com apareixen, amb el temps han acabat desapareixent, com Mas Calent, prop del mateix pantà, o una pedrera d’Uniland entre Moja i Daltmar. Dels més importants, us en parlem en aquest Tema de la Setmana.

1. Embassament del Foix, 270 espècies d’ocell diferents

Embassament del Foix.

El pantà de Foix és el més petit dels nou grans embassaments que hi ha a les conques internes de Catalunya (conca de l’Ebre a banda). Ocupa unes 66 hectàrees de superfície, té una capacitat de 3,74 hm3 d’aigua i gairebé sempre està ple. La construcció de la presa que el va fer possible es va projectar a finals del segle XIX, en un context de crisi per la plaga de la fil·loxera, per transformar el cultiu de vinya de secà en una agricultura de regadiu. Amb tot, el procés va ser llarg, no es va inaugurar fins al 1928, i el rec no va arribar fins a plena Guerra Civil. La creixent contaminació de les seves aigües, però, va fer que cada vegada la comunitat de regants fos més reduïda, i ara mateix, tot i la recuperació de la qualitat de l’aigua que deixa anar principalment la depuradora de Vilafranca, el pantà té una funció eminentment paisatgística, amb un gran valor natural, ecològic i faunístic. És la joia de la corona de les zones humides del Penedès.

Bernat pescaire al pantà de Foix (foto: Tomàs Pulido).

L’àrea del pantà que té un major interès natural, on hi ha més flora i fauna associada, és a la seva cua, és a dir, al seu enllaç amb el riu, sota Castellet. És aquí on hi ha un observatori d’aus, d’accés restringit a ornitòlegs, fotògrafs de natura i persones que ho sol·licitin, i des d’on es pot fer el seguiment de les espècies que s’hi aturen, hi nidifiquen i, en molts casos, hi viuen tot l’any. Al mig del parc hi ha un segon punt d’observació d’aus, aquest obert a tothom.

L’any passat, a l’entorn del pantà de Foix es van divisar 175 de les 270 espècies diferents, segons se cita a la Memòria Ornitològica 2020 del parc del Foix, que gestiona l’espai. L’estrella és, sens dubte, el bernat pescaire; una espècie migratòria que va començar aturant-s’hi un temps, que als anys 90 ja hi va començar a hivernar i que hi va acabar nidificant i establint-hi una colònia prou abundant. El bernat pescaire és ben visible a simple vista, com també ho són el martinet blanc, el cames llargues, l’ànec collverd, el cabusset o la polla d’aigua, que és el primer ocell que s’instal·la a les zones d’aiguamolls.

Xivitona a l’embassament de Foix (foto: Humbert Salvadó).

La fotja i el blauet són altres de les moltes espècies que s’hi poden trobar durant tot l’any, algunes com el xarxet o el corb marí gros són hivernants comuns i altres venen a nidificar als canyissars a la primavera, com el martinet menut o el balquer. Aprofiten aquesta abundor de fauna i la protecció del parc molts rapinyaires, entre els quals hi ha des del duc, que és nocturn, fins a l’àliga cuabarrada, que té un parell de nius al parc del Foix, passant per l’astor i l’aligot.

La clau perquè moltes d’aquestes aus aquàtiques s’hi puguin establir és que s’hi faci zona d’aiguamolls amb canyissars. Perquè quan apareixen plantes aquàtiques emergents (el canyís i la boga són els principals) on poder-se amagar i nidificar, i quan tenen tranquil·litat, és qüestió de temps que s’hi acabin assentant.

Diversos exemplars de capó reial, als aiguamolls del pantà (foto: Humbert Salvadó).

D’altra banda, una de les més grans amenaces del pantà, i del parc del Foix en general, és la introducció d’espècies foranes, que competeixen directament amb les autòctones i que acaben essent invasores. Les tortugues d’aigua americanes en són l’exemple més clar. També són espècies introduïdes peixos com les carpes (des de l’antiguitat), els silurs i els alburns (a les darreres dècades). Com a espècie autòctona destaca l’anguila, encara que cada vegada se’n troben menys.

2. “Els grups ecologistes han estat essencials per preservar el que tenim”

Humbert Salvadó, observant les aus del pantà de Foix amb uns prismàtics.

Humbert Salvadó, ornitòleg i professor de Zoologia de la Universitat de Barcelona

Als espais naturals amb espècies protegides, com és el cas del pantà de Foix, és compatible la seva preservació amb la presència humana?

Si fessin un pas fàcil d’arribar des de la carretera cap a la zona de nidificació, estaria molt concorreguda i no hi hauria les espècies que hi ha. No hi hauria la densitat de canyissar que hi ha, vindrien a fer-hi el pícnic, amb música…, seria una invasió. Si deixessin lliure el pas a les zones de nidificació o sense cap protecció, tota aquesta diversitat es veuria greument minvada. Per això és bo restringir certes zones a l’accés totalment lliure i poder habilitar espais i camins per gaudir de la natura a altres zones de l’embassament. Tots en sortim beneficiats.

Quin és el principal problema?

La manca de sensibilitat, que per sort sembla que està canviant. Saltar-se tanques i fer cas omís dels cartells que alerten pot fer perillar les comunitats d’ardeids i d’altres espècies aquàtiques que s’hi estableixen com a hivernants, i especialment com a nidificants, com són el bernat pescaire, el martinet menut, el martinet de nit, l’agró roig. Tots aquests, si els molestes, desapareixen.

Al pantà es fa pesca esportiva sense mort.

Els pescadors no són el problema. El problema són els pescadors incontrolats que se salten la tanca, a les zones més sensibles, on fan niu. És una intrusió en el seu medi.

És un problema greu, el de les espècies invasores?

Sí, perquè són depredadores i competeixen amb les autòctones. Hi ha unes trampes per anar-les eliminant, però és una qüestió de sensibilització: la gent no sap què fer-ne i les allibera pensant que els fan un bé, i no el fan. Per exemple, la pressió del silur probablement no deixa que estigui bé la població del cabusset. O la carpa, que remou molt el fondo, no deixa créixer les algues i modifica l’entorn; llavors, a algunes espècies d’ocell, com la fotja, potser no els interessa tant ser en aquest lloc. Per no parlar de la tortuga d’aigua americana.

Els últims anys s’estan fent molts esforços per renaturalitzar espais del litoral.

Abans, tota la costa era plena d’aiguamolls naturals, de Vilanova a Creixell. Alguns s’assecaven a l’estiu. Amb la urbanització costanera, han desaparegut gairebé en la seva totalitat i alguns petits espais, amb molts esforços de diferents grups de manera desinteressada, s’estan començant a restaurar. Tot el que s’ha fet de manera artificial substitueix aquells antics hàbitats, però esclar, alguns estan en llocs diferents. Estaria bé que s’anessin ampliant i consolidant.

Quin paper han jugat, en la millora dels entorns naturals, els grups ecologistes i les administracions públiques?

És la gent sensible ambientalment la que ha donat suport i lluitat fermament en tot moment per la protecció de la flora i fauna. El Geven, Adema, Bosc Verd… i no podem oblidar la Mònica Hill, que ens ha deixat fa just dues setmanes, impulsora i líder incansable del moviment ecologista al Penedès. Els grups ecologistes han estat essencials per preservar el que tenim, i l’administració ha reaccionat quan s’ha sentit pressionada. La reacció ràpida d’aturar l’energia solar a les vinyes és perquè els ajuntaments estan més sensibilitzats, i els que han impulsat aquesta conscienciació són els ecologistes. A les Madrigueres, per salvar un trosset de platja, la lluita va ser molt intensa. Al parc del Foix hi estava previst tot d’urbanitzacions, i sort que vam demanar a la Diputació que ho protegís i ho va acceptar abans que se sanegés, quan ningú hi tenia interès, perquè si s’hagués fet més tard, potser no ho hauríem parat.

L’absència de presència humana durant el confinament es va notar, als parcs naturals?

Era una passada. Hi havia una tranquil·litat absoluta i vam constatar un augment de nidificacions d’algunes espècies.

I s’ha notat, els últims anys, un interès creixent per observar la fauna salvatge?

Cada vegada hi ha més gent interessada a protegir els espais, gent que es comencen a afeccionar a veure ocells i que venen amb càmeres de fotos. Per mi és una sorpresa perquè abans érem quatre, que sortíem a veure ocells.

Creus que donaria, l’embassament del Foix, per un turisme ornitològic?

Sí, perquè veus espècies diferents que no veus en altres llocs. Les espècies que hi ha aquí no són extraordinàries, i als aiguamolls de l’Empordà o al delta de l’Ebre n’hi ha més, però pot ser un bon complement per al turisme de la zona.

3. Desembocadura del Foix, una zona humida dins un hàbitat urbà

Desembocadura del riu Foix, a Cubelles.

La desembocadura del riu Foix, a Cubelles, té una particularitat que no es repeteix en cap altra zona humida del Penedès: es troba dins del medi urbà. I aquest fet la condiciona al 100%. Però té també altres singularitats, com el fet de ser el Foix un dels rius més curts i amb menys cabal del país, l’únic que hi ha entre el Llobregat i el Gaià i també que, pel fet de trobar-se aquesta zona humida arran de costa, s’hi barregen aigües dolces i aigües salades, amb la qual cosa s’hi poden trobar espècies aquàtiques pròpies de riu i també de mar. Hi ha, doncs, molta diversitat.

Hi ha un punt d’inflexió clar en la preservació i la millora ambiental d’aquesta zona, i és molt recent: l’any 2018. Fins llavors, la desembocadura era un espai sec, molt degradat, ja que la presa del pantà havia “matat” la part final del curs del riu. A més, un estudi de la Universitat de Barcelona havia descobert que quan hi havia alguna avinguda d’aigua per la pluja, s’hi detectaven grans concentracions d’amoníac i de nitrats, segons recorda Aron Marcos, autor del pla de gestió de la desembocadura. Però també va constatar que l’espai tenia molta capacitat de recuperar-se. Va ser ara fa tres anys que una directiva europea va obligar l’Agència Catalana de l’Aigua a deixar anar cert cabal ecològic del pantà per avall, “i tot i que l’aigua no circula per la llera del riu, perquè no està impermeabilitzada amb cap biocapa de sediments, algues, etc., notem que a la desembocadura hi ha més aigua, i que té més oxigen, es va renovant, i cada cop n’hi ha més i comencen a tornar certes espècies de peixos i també d’aus, que tenen més pesca”. A més, més aigua i menys salinitzada es va traduir també en l’aparició dels primers freixes de fulla petita i en la recuperació del bosc de ribera, que tot fa pensar que quan creixi donarà peu a què hi nidifiquin més espècies d’ocell.

En paral·lel, l’Ajuntament de Cubelles va deixar de tractar la desembocadura com un parc urbà i li va començar a donar tractament d’espai natural. Això es va traduir en la retirada de les taules de pícnic, en l’establiment d’una reserva exclusiva per a fauna i flora, en el perimetrat de més espais, mantenint, això sí, la connectivitat a peu entre els dos passejos marítims. De llavors ençà, s’han fet revegetacions, s’ha derivat tot el trànsit de pas per una passera que hi ha més allunyada de la desembocadura, hi ha un programa d’informació ambiental permanent, ja no es retira la processionària en tant que serveix d’aliment per als ocells, etc.

En tres anys, aquest canvi de paradigma ha comportat que a la desembocadura hi hagi ara fauna que hi viu tot l’any, fauna de temporada i també espècies migratòries que hi fan parades puntuals, d’un o dos dies. El que és difícil és que hi criïn, segons Aron Marcos, perquè en trobar-se dins l’hàbitat urbà, hi ha molta presència d’animals domèstics.

Sigui com sigui, en pocs temps ja s’hi han pogut veure fins a 120 espècies diferents, com el bernat pescaire, el cames llargues, espècies protegides com la gavina corsa, que hi té una colònia; rèptils com sargantanes i un vidriol, que és una espècie amenaçada; petits mamífers com el talp o la mostela; i peixos com l’anguila, que és de riu, el llobarro i la llíssera, que són de mar, i diverses espècies de tortuga com la d’estany, la de rierol i, esclar, les omnipresents invasores. I el cranc blau, que és forà.

4. Llac de Can Codorniu, un microhàbitat a tocar de Sant Sadurní

El llac de Can Codorniu és una zona de passeig habitual per a la població de Sant Sadurní, poc coneguda per les persones que no resideixen a la rodalia. És un microhàbitat que s’ha format gairebé a tocar del barri dels Habitatges Vilarnau, que té com a epicentre un llac artificial que es va crear quan a principis del segle XX s’hi va construir una presa per donar rec de suport a la vinya.

La presa va ser feta de terra natural i es va repoblar amb arbustos i arbres com el pi i l’alzina. Tot al voltant del llac, que ocupa una superfície de 5,25 hectàrees, hi ha bosc de ribera, amb espècies com el pollancre, l’àlber, l’acàcia, el salze i l’om. Aquest entorn afavoreix que des de fa dècades sigui zona de pas i aturada d’aus migratòries, com el martinet menut, el martinet blanc o el bernat pescaire; hi nidifiquen la polla d’aigua, el picot verd i el blauet, i també s’hi han vist espècies protegides com el botxí, el cargolet o la mallerenga. Entre les 70 espècies faunístiques que hi són presents hi ha eixos com les carpes, amfibis com la granota verda, rèptils com tortugues de rierol, la serp verda o la sargantana cuallarga, i s’hi ha constatat la presència de petits mamífers com el gat mesquer, el toixó o la guineu.

Xavier Xortó, membre del grup ecologista Adema, recorda que l’entorn natural del llac, que ara forma part de la finca de les caves Raventós Blanc, va millorar quan als anys 80 es va construir un col·lector des dels Habitatges Vilarnau per traslladar les aigües brutes cap a la depuradora (fins aleshores, desguassaven al llac, que era una autèntica claveguera). Va ser aleshores quan Adema va encarregar un estudi per convertir en llac en un espai d’educació ambiental. S’hi va fer un circuit circular, es va fer un mirador, es va construir un sobreeixidor per tal que l’aigua no sobrepassés determinat nivell, per evitar que la pressió no acabés rebentant la presa, entre altres. El llac s’abeura únicament de les aigües pluvials, amb cinc entrades procedents de torrents, i mai s’ha assecat, ni tan sols ha deixat de brollar el sobreeixidor, malgrat que el flux d’aigua és mínim.

5. Els Pèlags de Vilobí

Pèlag petit de Vilobí, al parc dels Talls.

Els Pèlags de Vilobí són la segona zona humida en dimensió del Penedès. Es tracta d’un seguit de pèlags d’aigua que van sorgir de manera natural quan es va acabar l’activitat minera de les pedreres de guix que hi va haver durant molts anys. Els forats fets a la roca són fondíssims, fins al punt que va acabar aflorant-hi l’aigua subterrània i es van crear cinc llacs, quatre d’ells a tocar del poble i un cinquè, el més gran, més separat. Un d’ells arriba fins als 14 metres de fondària.

El conjunt dels pèlags forma un paratge natural de gran bellesa i valor natural, que els últims anys l’Ajuntament ha arranjat per convertir-lo en el parc dels Talls, nom que agafa dels talls a la paret realitzats durant l’activitat extractiva. Es van condicionar accessos, es van posar tanques perimetrals, taules de pícnic, papereres, una gran zona d’aparcament de vehicles i un observatori d’aus elevat al pèlag gran. Fins i tot hi ha un pèlag, que en el seu moment es va assecar, el pèlag sec, que s’ha convertit en un auditori a l’aire lliure molt bonic, on especialment a l’estiu es poden fer concerts, audicions, recitals, etc. En definitiva, s’ha donat uns usos socials i turístics, a la zona dels pèlags.

Exemplars de reineta als Pèlags de Vilobí (foto: Roger Fornos).

Roger Fornos, afeccionat a l’ornitologia, explica que el fet d’afavorir-hi la presència humana ha fet que algunes espècies que anys enrere hi eren presents, ara hagin desaparegut, com el duc, que va tenir en niu durant més d’una dècada al pèlag gran (a la paret de davant l’observatori), el cabusset i l’ànec collverd. Pel corb marí també era zona de pas i aturada habitual, i ara hi té presència molt més puntual, al llac gran.

Ocells de roca

Una tipologia d’aus que al Penedès només són presents als pèlags són els ocells rupícoles, que tenen el niu als forats de les parets dels talls, i que hi han trobat refugi i tranquil·litat. Hi són la merla blava i el pardal roquer, que ara mateix estan criant.

Als Pèlags es pot veure habitualment fins a una quarantena d’ocells. Pel bernat pescaire, és zona de parada en les seves migracions. Altres aus aquàtiques que s’hi troben són la polla d’aigua i la fotja comuna, o grups de xivitones. Pel que fa a rèptils, hi ha al pèlag gran la tortuga de Florida, introduïda artificialment, i és més escassa la tortuga de rierol, al pèlag petit. De rapinyaires diürns, es poden veure sovint l’aligot comú (hi ha una parella), el xoriguer, l’astor, l’esparver, i a la primavera hi sobrevola l’àliga marcenca, que algun any fins i tot hi ha criat.

Pèlag gran del parc dels Talls, a Vilobí.

Una espècie botànica interessant és l’orquídia, que creix al pèlag gran. Els voltants dels llacs hi ha el típic bosc mediterrani, bàsicament amb pi i sotabosc de garric i llentiscle, i prop de l’aigua es poden veure àlbers, pollancres, canyissar i boga. Al pèlag Fiol hi predominen les plantes aquàtiques, fins al punt de pràcticament cobrir-lo tot, i hi ha més presència de granotes, amfibis, alguna serp d’aigua i també s’hi ha vist algun ocell hivernant, com el repicatalons.

6. Les Madrigueres, l’últim reducte del litoral del Baix Penedès sense urbanitzar

Vista aèria d’una de les llacunes de les Madrigueres.

Les Madrigueres és l’únic espai de tota la costa del Baix Penedès que no està urbanitzat. I aconseguir-ho no ha estat gens fàcil. De fet, el 50% de les Madrigueres està o bé urbanitzat o bé una empresa promotora hi té els drets d’urbanització. L’altra meitat és el que s’ha salvat. Un fet que es deu quasi exclusivament a la campanya continuada que va fer el grup ecologista Geven des de 1993, quan ja hi havia el projecte sobre la taula, l’Ajuntament del Vendrell ho havia beneït i el pla parcial aprovat inicialment hi contemplava 900 cases. El Geven havia aconseguit l’adhesió d’un centenar d’entitats i de 6.000 al·legacions. La seva preservació clamava al cel. Al final, va ser la Generalitat qui va aturar la urbanització i es va pactar concentrar els drets d’urbanització encara no executats darrere el sector de Pasqual Mitjavila i del càmping, que ocupen la franja més propera al Sanatori de Sant Joan de Déu (ara hotel Ra) des de fa trenta anys.

Les poc més de 30 hectàrees que ocupa entre la riera de la Bisbal, la via del tren, el camí de Romaní i el mar eren, de fet, l’antiga desembocadura de la riera de la Bisbal abans que no fos desviada i canalitzada als anys 50. Baixava en diagonal a tot aquest espai natural, de manera que quan plovia, s’inundava. Malgrat el pla especial de protecció i la proposta de renaturalització de la zona de l’any 2006, les Madrigueres van seguir abandonades i en degradació progressiva, fins que l’any 2015 s’hi recreà la primera llacuna –que recentment s’ha ampliat–, per sobre la carretera que uneix Sant Salvador i Calafell, i s’hi instal·là un observatori d’aus. Posteriorment es crearien tres llacunes més, entre la carretera i el mar, gràcies a les subvencions aconseguides. També s’hi han fet dunes sobre la sorra i s’ha acordonat una zona de la platja perquè hi pugui nidificar el corriol camanegre. Enguany ja han tirat endavant tres postes i n’hi ha dues més que s’estan covant.

Corriol camanegre, a la platja de les Madrigueres (foto: Jesús Vallejo).

Amb tot, el lloc es troba en plena zona turística i la pressió humana és molt forta. El Ministeri va obviar els plans especials aprovats per dissenyar una passera sobre la riera de la Bisbal i allargar el passeig marítim de Sant Salvador a Calafell, pel bell mig de les Madrigueres, amb el suport de l’Ajuntament del Vendrell. La passera es va acabar fent, però el passeig es va substituir per un camí acordonat que no passa pel mig de la platja sinó arran de carretera, minimitzant-ne l’impacte. També serà important el dia que l’empresa promotora de la urbanització compleixi el seu compromís de traslladar la carretera que creua les Madrigueres arran de la via fèrria.

D’altra banda, les quatre llacunes existents no representen ni el 20% del que marca el pla de renaturalització. Es va fent amb comptagotes, però els efectes són més que evidents. Marc Robert, històric membre del grup ecologista Geven, explica que ara és un lloc de pas i aturada habitual d’aus migratòries: “en quatre anys de campanyes d’anellament de setembre a novembre s’han anellat 18.690 ocells, amb 25 recuperacions d’ocells que es capturen anellats, procedents de 12 països diferents, com Holanda, Txèquia, Eslovènia, Noruega, Anglaterra, Bèlgica, Rússia, Dinamarca, cosa que indica la importància de les Madrigueres com a punt de repòs i hivernada per a moltes espècies”. Fins ara s’han registrat més de 200 espècies d’ocells a les Madrigueres, segons dades extretes del portal Ornithocat.

Des de fa tres anys es poden veure a les llacunes cames llargues, també “es formen algues a les llacunes, hi ha invertebrats, insectes amb les seves larves, fins i tot quan hi ha llevantada hi entren peixos del mar i enriqueixen l’ecosistema, hi ha el gripau corredor, que torna a venir a les Madrigueres per criar…”, diu Marc Robert. Sense oblidar que l’espai és el punt més baix d’un corredor natural amb continuïtat que baixa des del Montmell, fet que permet veure-hi de vegades senglars, guineus i altres espècies. El futur de les Madrigueres, doncs, és força esperançador.

FER UN COMENTARI