Anar a contracorrent cansa, però anar-hi sempre és esgotador. I ara ja no s’intueix l’ombra del llop a l’aguait de la presa, ara hi ha llops arreu passejant descaradament –i amb fums– amb la paella pel mànec i unes urpes esmolades per la ignorància i l’arrogància que amenacen a tort i a dret, dia i nit. I són tan pocs els magisters que fan torns de vigilància… Tanmateix, aquests magisters continuen somiant a guanyar la batalla, tot i que el setge educatiu que pateix el món que defensen –el seu món, el nostre món, el món de les paraules– és bestial.
Resisteixen. Amb paciència –apedaçada, recosida i sargida– i passió –per a poder posar un amor immens en la història d’una mota de pols–. Amb un feinejar tossut. Malgrat que a voltes la força els defalleix i se senten el cor consumit –com l’herba dels prats a la tardor, per totes les ovelles que hi han passat pel damunt–, encara resisteixen.
Clara constatació de la neteja a fons –amb lleixiu antilletres– de les humanitats al món de l’ensenyament. Clara reculada del pensament. Però no hi ha tutia. I després explicacions i més explicacions dels ideòlegs de les reformes educatives de torn que no són res més que errors disfressats. Es vol fomentar en l’alumne la capacitat de treball en grup, la capacitat d’adaptar-se a les noves tecnologies…, amb l’accent posat en els processos, en els mecanismes… Però preferiria que els joves engreixessin la capacitat de fer palesa l’absurditat de plans pedagògics que no van enlloc, negant-se, per exemple, a llegir llibres fets per encàrrec i indigeribles, negant-se a ser mesells o simples titelles sense cap mena de gràcia ensinistrats per gent que camina en cercle i els fan tornar al lloc funest i desolat del sense sentit, per gent que glorifiquen la mediocritat que s’infiltra per tot –tant que fins i tot les pedres es tornen ximples.
Educar no és ensabonar la peça de roba sollada en escreix sense fregar, perquè un cop seca, les taques tornen a sortir i, ves per on, encara són més grosses. Així l’excés de continguts i normes són com els sabons miraculosos de l’educació: prometen molt, però sense un bon magisteri que fregui amb traça no fan res.
I si nosaltres no som més que paraules encarnades, calen professors amb sentit comú que s’estimin els mots, la literatura, l’art… i no gent amb el títol de llicenciatura enquadrat però de personalitat epidèrmica que no atia res més que les ganes de tocar el dos; que sàpiguen amassar segons la massa; que puguin encomanar l’estima pel llenguatge –o pel nostre món, que ve a ser el mateix.
