Aparences que enganyen

0
142

Joan Amorós (Xàtiva, 1975) és un mestre valencià establert a Eivissa des de fa més de vint anys que ha plasmat la seva vocació educativa en nombrosos articles, conferències… També té el cuquet de la literatura, com a lector i com a escriptor. Ara com ara, la seva obra editada se centra en la narrativa breu, en la qual ha obtingut diversos premis, com el Julián Vilàs, l’any 2015, amb La cova, o el Joan Castelló Guasch, per duplicat: l’any 2006 amb Éssers absurds i l’any 2021 amb La ruta. A més, també és l’autor de Quin giro!, premi Ciutat d’Eivissa de Literatura Infantil 2009.

La ruta (Consell Insular d’Eivissa, 2022), la seva darrera obra publicada, és una narració breu que podríem dir que té l’estructura d’un trencaclosques, ja que està formada per quatre peces, o narracions, aparentment independents o deslligades les unes de les altres, que amb la peça final, la que fa cinc, s’uneixen i adquireixen un sentit que gairebé podríem qualificar de nou, tot i que en els quatre primers capítols, volgudament desordenats, ja hi trobem alguna pista que se’ns fa diàfana, com he apuntat, al final. La història narrada, ambientada a Eivissa, ho és d’una família que s’ha enriquit amb el turisme i que té una posició social privilegiada a la societat de l’illa. Però, com s’esdevé massa sovint, les aparences enganyen i aquella família gairebé modèlica amaga secrets que l’autor ens va donant amb comptagotes i com si no tinguessin res a veure els uns amb els altres. El principal es basa en un recurs clàssic, del qual l’autor sap treure molt de suc: el triangle amorós. Un triangle amorós que es complica quan l’amant queda embarassada, decideix de tenir el fill… No us n’explico més coses, perquè em sabria greu avançar esdeveniments (fer-ne espòilers em sembla que en diuen ara) que malbaratessin l’esforç estilístic i literari que ha fet Joan Amorós i que és la clau de l’obra, ja que les tècniques narratives que hi fa servir són fonamentals per crear intriga, per interessar el lector i per fer-lo gaudir d’una història aparentment d’allò més vulgar o, si ho preferiu, més coneguda. El títol, com sabem al final d’una de les parts, prové d’un itinerari recurrent i obsessiu que fa un dels personatges de l’obra: “Per això la seua ruta era invariable. Fixa. Era La ruta.” (p. 48) El més curiós, però, és que el personatge, com ha explicat l’autor en alguna entrevista, és fruit d’un record de la seva infantesa xativenca que el va impressionar i que, per art de màgia de la literatura, ha esdevingut eivissenc i un personatge clau, i el més colpidor gosaria dir, de La ruta.

FER UN COMENTARI