Llegir Tots els versos, amb traducció de J. Galmés i pròleg de J.M. Bel, és endinsar-se en la vida i obra d’un dels autors més fulgurants i radicals de la poesia moderna. Rimbaud (Charleville, 1854 – Marsella, 1891), el poeta maleït, va escriure tota la seva obra entre el 1868 i el 1875. La seva veu va sacsejar la tradició amb una intensitat inèdita, i tot i publicar només tres poemes i un únic llibre en vida (Une saison en enfer, 1873), va deixar una empremta inesborrable.
Rimbaud va ser també aventurer, comerciant, explorador, implicat en activitats com el tràfic d’armes. La seva vida, la viu amb la mateixa radicalitat que l’escriptura i el va portar per Londres, Abissínia, Xipre i Egipte, i va estar marcada per l’exili voluntari i la ruptura amb la domesticació burgesa. Amb Verlaine va compartir una relació amorosa i creativa, intensa i convulsa. Quan tornà a França, malalt, portava a les butxaques una petita fortuna i la voluntat de reprendre l’escriptura. Però la malaltia el va arrossegar a la mort, als 37 anys, deixant una obra breu, sí, però revolucionària.
La traducció de Galmés és una fita editorial en català. Fruit de 37 anys de feina, manté amb rigor un admirable intent de ser fidel a la rima, el ritme i la musicalitat originals. El lector hi troba el Rimbaud més sensorial i vibrant, en peces com Ofèlia, Les estrenes dels orfes o Le Bateau Ivre, on cada vers sembla incendiar la pàgina. Els seus poemes són una pintura verbal plena d’imatges, sons i tensions: des de les rimes creuades fins a les dissonàncies voluntàries, cada composició batega amb força pròpia.
Els temes són múltiples: la ciutat moderna, la natura, la cultura clàssica, religió i ateisme, l’amor adolescent, el desig carnal, la revolta social i el viatge com a fugida i revelació. Rimbaud fa aparèixer déus clàssics i Crist, carrers bruts, soldats ferits, prostitutes i noies joves exuberants i boniques. Explora la provocació més insultant en Zutique i Stupra, on l’humor negre, l’obscenitat i la crítica social arriben a límits extrems.
Les Cartes del vident són el nucli del seu pensament: el poeta no és un imitador del món, sinó un transfigurador, proposa fer el desordre dels sentits com a via per veure el món d’una altra manera. El poeta, diu, ha de ser un visionari, un transgressor, algú que es cremi per il·luminar.
Rimbaud va demanar que es cremés tota la seva obra. Per sort, ningú no li va fer cas. Avui, la seva veu continua viva, incòmoda, lliure. I aquesta edició ens la retorna sencera, ferotge i fascinant, en català.
https://desigdellegir.wordpress.com
