Tanmateix, “no val a badar” és una expressió ben usual d’un dels sentits que té el mot badar, això és el de “tenir l’atenció distreta, no adornar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa”; i, com passa sovint en la vida de les paraules, un sentit es fa més fort que un altre igual de propi –o més encara–, perquè a voltes vestim els mots d’acord amb els valors i les tendències socials del moment que ens arrosseguen gairebé sense adonar-nos-en. Si “no val a perdre el temps”, tampoc “val a badar”, és clar; si diuen d’algú que és un badoc, no li estan tirant cap floreta. És així com el sentit “d’abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa”, ha perdut terreny en una societat tan dirigida i accelerada com la nostra. “Guaita els Reis, quines barbes…!”, recordo que li deia al meu fill la nit de Reis, perquè només tenia feina a recollir caramels que tiraven a la gent –sovint mig estabornida per aquelles bales ensucrades– de les carrosses estant. Confesso que em va enervar la meva impotència: distreuen l’atenció d’aquells que més en saben, de mirar, de sorprendre’s… amb uns simples caramels que, en caure a terra davant dels seus nassos, els fan ajupir de seguida, anant d’un cantó a l’altre… I es perden així el gaudi de mirar-s’ho embadalits com feia el nen del fragment citat de Gorki, que mirava i s’encantava d’allò que mirava.
Badar deriva de la forma del llatí vulgar batare, provinent alhora de bat i d’on degué derivar també bataculum, que volia dir “escletxa, badall”, i bataculare, el nostre badallar. Cal estar obert a allò per conèixer encara, cal badar per arribar-hi. Si no hi ha obertura, si no hi ha cap escletxa, és impossible que entri llum a casa, i restem a les fosques. A hores d’ara el món gira de tal manera que no deixa obrir de bat a bat. Tant de bo ens assembléssim a la badoquera, aquella canya oberta per un cap que la gent feia servir per poder collir la fruita madura de l’arbre: podríem assaborir més la dolçor.
Un matí qualsevol, anant en bus per la ciutat, mai he pogut llegir, com d’altra gent fa, perquè badar és temptador, perquè els rostres, els gests, les cases, els balcons, els xamfrans… em fan badar, i per a mi és un plaer, una activitat exquisida. “Jo soc i he estat tota la vida, exactament un badoc, un mandrós, un contertulià… un contemplatiu”, deia Josep Pla al seu llibre Per passar l’estona, i és d’aquesta guisa que de les estones en feia bones estones. Badem, doncs.
