Així va titular Josep Maria de Sagarra un dels seus llibres. Perquè aquests tres elements configuraven l’eix vertebrador de qualsevol bona sobretaula a la primera meitat del segle XX. El cafè era el glop que tancava la vianda coll avall i alhora el preàmbul d’una estona dilatada sense límit que es prometia gairebé orgiàstica.
(Avui, però, la tasseta de cafè és com el semàfor groc: cal prendre-se’l a correcuita, generalment com a estimulant per resistir unes hores més de feina. Ha perdut la calma i té, sobretot el ristretto, gust d’adeu).
Arran del trio exquisit, amb la copa es començava a alterar el temps, i les idees i les paraules fluïen emparades per una bona companyia. A París de finals del segle XIX, absolutament tothom s’asseia a les terrasses dels cafès a beure absenta. “L’absenta il·lumina l’ànima fosca”, va escriure el poeta decadent Charles Cros. Tot, en aquells moments, devia ser lleuger com el fum del puro, dolç com el licor. (Suposo que si fóssim feliços de veritat, no tindríem cap necessitat de beure, però una vida sense aixecar el colze em resulta una perspectiva d’allò més trista).
Les flaires personals es barrejaven amb les de begudes i tabac formant un microcosmos que aleshores era sinònim de bon gust, bonhomia i personalitats assedegades de coneixement pausat i serè. N’hi ha que diuen que la introducció del tabac a Europa al segle XVI va coincidir amb l’arribada de l’Edat de l’Ansietat: el naixement de la consciència moderna –que acompanyà el desenvolupament de mètodes racionals i científics– juntament amb la fi de les certeses teològiques medievals ho va propiciar. Tal vegada, Déu va sentir tanta llàstima per la humanitat que ens va donar el tabac.
El puro –o la pipa– extreia la saviesa dels llavis per teixir converses contemplatives, profundes, benvolents i senzilles. Oferia un breu flux d’eternitat. Recordo una entrevista a l’existencialista Jean-Paul Sartre als anys 40 en què li preguntaven què era el més important de la vida i va respondre: “No ho sé. Tot. Viure. Fumar”. Es podria dir que fumar uneix l’ésser amb el no-res potser. I un dels avantatges de fumar és que molesta els absolutament racionals, correctes i assenyats: un filtre fiable, val a dir.
Avui dia, d’aquestes converses amanides d’amargor negra, de dolçor ambre i de fumerola etèria n’hi deu haver ben poques. Ja va dir Ciceró que “tot el que és excel·lent és rar”.
