Camins de l’herba

La ramaderia extensiva i la transhumància, amb el desplaçament d’animals i pastors entre
les pastures d’estiu i les d’hivern, han esdevingut un element cabdal de la configuració territorial, demogràfica, social i cultural de Catalunya al llarg de la història.

Des d’avui i fins diumenge, Santa Margarida i els Monjos acull la Fira de la Transhumància en el marc de la qual tindrà lloc la segona jornada del primer Congrés de transhumància de Catalunya, es presentarà una exposició sobre el Camí Ramader de Marina i hi haurà una mostra de productes naturals i artesans, entre moltes altres propostes . I no és casual que sigui en aquest municipi i no en qualsevol altre del país, ja que des de l’any 2013 Santa Margarida i els Monjos, juntament amb Llucà i Llívia lideren el projecte El Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, el qual també compta amb la col·laboració de la Fundació del Món Rural (FMR), l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), el Parc del Foix, el Parc Natural del Cadí Moixeró i ajuntaments com el de Vilanova i la Geltrú o Avinyó, al Bages, entre altres entitats.

La Carrerada de la Cerdanya és un camí mil·lenari, de fet es tracta de la carrerada referenciada més antiga de Catalunya, que travessa el país des de Llívia (de fet comença al llac de les Bulloses, en territori francès) fins a la platja de Ribes Roges de Vilanova. L’objectiu del projecte és fer valer aquest patrimoni històric, cultural i ambiental i convertir-lo, a la vegada, en un recurs de desenvolupament econòmic i turístic de nivell local, regional i transnacional.

Aprofitant l’avinentesa, ens ha semblat pertinent dedicar el Tema de la Setmana a la transhumància, al què ha significat aquesta pràctica al llarg de la història, a reivindicar la seva funció vital tant a nivell econòmic, com natural, social i cultural, que ha estat clau per al desenvolupament del nostre país.

A Catalunya, la diferència altitudinal entre la zona costanera i les calmes d’alçada pirinenques històricament ha donat lloc a desplaçaments estacionals del bestiar per a l’aprofitament de les pastures. La transhumància (moviments ramaders de recorregut llarg i de caire estacional) i la transterminància (de curta o mitjana distància i durada limitada) són, per tant, estratègies ramaderes que permeten resseguir els cicles vegetatius de cada extrem del territori durant totes les èpoques de l’any. Al llarg de la història aquest trasllat de milers de caps de bestiar de la muntanya a la recerca de millors condicions d’alimentació i climatologia ha transcorregut per vies pecuàries o camins ramaders. Es tracta de vies públiques per on el bestiar té el dret de transitar. Acostumen a ser camins careners que generalment eludeixen rius i barrancs. Sovint transcorren per les carenades, tot i que a vegades transiten pel mig de la vall, quasi sempre delimitats per grans llençols de parets de pedra seca per evitar malifetes del bestiar en els conreus.

A Catalunya la xarxa de vies pecuàries té forma d’arbre: de les extenses prades pirinenques neixen carrerades que conflueixen gairebé totes al cor del país, on es concatenen entre elles i formen un gran tronc viari fins arribar gairebé a la costa, on es torna a dividir en una extensa xarxa de camins ramaders arreu del litoral, talment com si de les arrels d’aquest arbre gegantí es tractés.

Les vies pecuàries són conegudes amb diferents noms. Al Penedès i al Garraf són les carrerades, a Tarragona i alguna contrada de Barcelona se n’hi diuen carrelades, al Lluçanès camins ramaders, a les terres de Ponent són cabaneres i a les Terres de l’Ebre s’anomenen lligallos.

A les portes de l’hivern, els ramaders muntanyencs barrejaven tres o quatre ramats per desplaçar-se en societat i estalviar així costos i esforços. I començaven el camí d’hivernada que els havia de portar a zones amb una climatologia més benèvola i amb prou vegetació com per alimentar el bestiar.

Molts trams de les vies pecuàries passen per indrets trencats i esquerps de la geografia del país, habitualment allunyats de nuclis urbans i dels clàssics hostalatges. Això dificultava enormement l’avituallament i l’aixopluc dels pastors i els seus ramats; per a fer-hi front, es va establir una estreta relació entre els desplaçaments de bestiar i algunes masies escampades als vorals de les carrerades. Es tractava d’una relació beneficiosa per a les dues parts. El ramat tenia un recer, un lloc on reposar, i el pastor tenia llit, queviures i beguda per al dia i un plat calent a taula, mentre que les masies rebien uns ingressos econòmics i l’adob que s’obtenia dels excrements dels animals. Normalment cada ramada s’aturava sempre a les mateixes cases, l’estada era per a un màxim de tres dies i es feia tant de baixada com de pujada; era habitual que aquest costum es passés de pares a fills.

D’altra banda, la transhumància i la ramaderia extensiva han originat un seguit d’infraestructures (camins, construccions, abeuradors, corrals, ponts, barraques, zones de pastura i descans, etc.) de coneixements, de formes d’organització social i d’elements culturals que, amb el temps, han conformat un patrimoni històric-cultural material i immaterial molt important.

Els canvis socials, econòmics i tecnològics de les darreres dècades han relegat a un segon pla la figura del pastor. Malgrat que actualment aquest ofici hagi esdevingut un exemple de solitud i aïllament i gaudeixi de poc reconeixement social, històricament no ha estat així. D’antuvi el pastor ha estat un personatge polifacètic, una figura clau en el desenvolupament de les societats.
A través de la seva feina, el pastor ha estat l’encarregat de posar a l’abast de la població aliments càrnics que han aportat proteïnes a la seva dieta i, al mateix temps, els ramats han subministrat llana per a la confecció de roba i complements. Però aquestes són només dues de les funcions que han desenvolupat els pastors. El seu contacte amb la natura els va convertir en uns grans coneixedors de plantes i les seves aplicacions. A més, gràcies a la pràctica quotidiana de retornar a lloc els ossos desllorigats del bestiar, durant segles van ser els encarregats de curar també lesions òssies, articulars i musculars a moltes persones.

El pastor sabia també comptar i escriure. En anys on l’analfabetisme estava a l’ordre del dia, ell sabia de números i lletra tant per poder-se comptar els caps de bestiar com per poder-se comunicar amb la seva família durant els mesos que estava fora i fer tractes amb els propietaris dels animals. D’altra banda, tal com s’explica en l’exposició El Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, en tractar-se d’una persona lliure de moviments i en constant desplaçament va esdevenir un transmissor de coneixements i notícies.

Les vies pecuàries han jugat un paper clau en la dispersió d’espècies animals i vegetals arreu del territori. En l’exposició que avui mateix es presenta al Molí del Foix ,de Santa Margarida i els Monjos, s’hi explica com la davallada tardoral dels ramats coincidia amb el moment de parir les ovelles. Aquest fet era aprofitat per les llebres, que s’afegien al seguici ja que, en tractar-se d’animals de dieta semicarronyaire feien festa major amb les despulles del part (placenta). Així s’explica com en comarques receptores de ramats transhumats, com el Penedès o el Vallès, entre finals de tardor i principis d’hivern era possible caçar animals no propis d’aquelles contrades. A més, el mateix ramat transportava llavors d’una banda a l’altra, tant a través de la femta com de la llana, cosa que explica perquè en algunes carrerades hi ha encara avui espècies vegetals que antigament eren poc o gens habituals del lloc. En alguns indrets del Lluçanès, per exemple,el pasturatge transhumant va contribuir a la disseminació de la farigola.

Per tant, el moviment transhumant de diverses espècies d’ungulats ha contribuït a conformar sistemes ecològics i paisatges complexos, rics i variats que han fet augmentar la biodiversitat i les relacions ecològiques dins dels ecosistemes.

Malgrat que els camins ramaders han estat històricament els connectors biològics que de manera natural han enllaçat realitats ecològiques i paisatgístiques diferents, avui dia no només se’n desaprofita el seu potencial sinó que es posen amb perill amb la proliferació d’eixos viaris i infraestructures, sovint construïdes sense tenir en compte els camins pecuaris. Tal com es reclama des del Grup de treball de Transhumància de la Fundació del Món Rural (FMR) caldria finalitzar l’inventari i classificació de tota la xarxa catalana de vies pecuàries per tenir-los així en compte a l’hora de planificar noves vies.

Aquest cap de setmana Santa Margarida i els Monjos acull la segona Fira de la Transhumància. Els actes comencen avui divendres al Molí del Foix amb la celebració de la segona jornada del primer Congrés de Transhumància de Catalunya. Durant el transcurs de les jornades es presentarà l’exposició Camí Ramader de Marina de la Cerdanya al Penedès. A la tarda, a la Biblioteca, hi haurà un espectacle infantil i al vespre, de nou al Molí del Foix, una sessió de maridatge de formatges catalans i vins amb la presentació del llibre Formatges, els 50 millors de Catalunya.

L’endemà els actes continuaran al Castell de Penyafort amb la visita guiada Cruïlla de camins ramaders, a càrrec de Joan Rovira i, a la tarda, es podrà visitar novament l’exposició del Molí del Foix.

Diumenge al matí, des de davant de l’Ajuntament, sortirà la tradicional caminada del Programa Viu el Parc amb comentaris sobre transhumància, vida rural i aspectes naturalístics del Parc del Foix. I davant el punt d’informació turística del mercat hi haurà la fira pròpiament dita, amb mercat i degustació de vins, caves, formatges i embotits, així com tallers infantils. Allà mateix, posarà el punt i final una exhibició del Ball dels Pastorets local, tallers infantils i mostra d’ovelles. A més, durant tot el cap de setmana, diversos restaurants del municipi oferiran menús de pastor.

Per Joan Rovira, del Grup de Treball de la Transhumància i els Camins Ramaders a Catalunya i Josep Maria Calaf, de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos

El Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès és un projecte de desenvolupament local que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, entre altres organismes i entitats, per preservar, potenciar i promoure la transhumància i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l’antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf com a mínim des de l’edat mitjana.

Un acord de col·laboració signat pels ajuntaments d’aquests tres municipis el 13 d’abril del 2015 i revalidat el 8 d’abril del 2016 posa de manifest la voluntat d’unir esforços i crear sinergies amb l’objectiu comú de fer valer aquest patrimoni històric, cultural i ambiental, i convertir-lo en recurs de desenvolupament econòmic i turístic a nivell local, regional i transnacional, tot explicant el món del pastoralisme i dels desplaçaments estacionals del bestiar des d’una visió particular, pròpia i singular de cadascun dels tres territoris, que configuren una interpretació completa i complexa de l’activitat transhumant i transterminant a Catalunya.

D’altra banda, és important destacar que aquest itinerari té un patrimoni cultural i natural excepcional, ja que és un veritable corredor que uneix realitats paisatgístiques i ecològiques del tot diverses, anant des de la neu de les altes muntanyes a la sorra de la platja. La ruta segueix en part la traça de la Via peccorad de Ceguiolas o via pecuària de les Gunyoles, popularment coneguda i recollida en la toponímia cartogràfica com a Carrerada Reial de la Cerdanya, essent aquesta la carrerada documentada més antiga de Catalunya, referenciada al Diplomatari del Monestir de Santa Maria de Poblet l’any 1055.

L’herba és part de la coberta vegetal que configura el nostre entorn, encara que aquesta, depenent de l’activitat, es converteix en un bé molt preuat o tot el contrari, un competidor que minva els nutrients disponibles per als conreus. Davant d’aquesta contraposada realitat, l’home va ha haver d’aprendre a aprofitar aquesta diversitat d’interessos creant estratègies per a que ramaderia i agricultura es poguessin beneficiar dels cicles vegetatius dels cultius i del seu herbam associat, donant vida a moviments estacionals de bestiar per tal de gestionar aquests recursos naturals.

En èpoques passades, on la mecanització del camp era quasi inexistent, un home amb el seu animal i un forcat tenia una limitada capacitat per llaurar i, en conseqüència, poca efectivitat per eliminar aquell considerat herbam parasitari. Davant d’això, des que s’acabava la verema fins la brotada de les vinyes, el bestiar era un eficaç aliat per complementar la feina del pagès a l’hora d’eliminar la vegetació competidora dels conreus. Per a que aquesta relació simbiòtica fos efectiva, calia que la tipologia dels cultius permetés llargues estades del bestiar, com és el cas de la vinya, les oliveres o els garrofers.

Encara que d’antuvi la marina del Garraf i del Penedès havia estat receptora de ramats muntanyencs, no és fins l’arribada de la fil·loxera a Europa a mitjans del s. XIX que en moltes contrades de Catalunya l’increment de producció vitivinícola desplaça el model tradicional de mosaic agrícola, esdevenint la vinya el conreu predominant. Aquest gir de patró agrícola cap a un monocultiu comportà, alhora, grans oportunitats per al desenvolupament d’una important cabanya ramadera a la zona pirinenca, ja que a la zona litoral es produí un increment de la superfície pastorívola hivernal.

Aquesta davallada massiva de ramades pirinenques cap a les contrades litorals des de l’arribada de la plaga a França, la trobem reflectida en moltes cases d’hivernada costaneres i cases ramaderes del Pirineu que encara avui mantenen llaços d’amistat d’aquells sojorns hivernals, ramades que en determinats casos es van desplaçar a la marina penedesenca fins ben entrats els anys 60 del s. XX.

Conscients del potencial per al desenvolupament sostenible del territori que representen la transhumància i els camins ramaders, amb aquest projecte es pretén adaptar una realitat ancestral a les necessitats i les pràctiques d’avui on, de forma natural i lligada a la pròpia idiosincràsia, conflueixen moltes de les línies d’actuació que afavoreixen la creació de llocs de treball vinculats al territori, com són la cultura popular, el turisme de proximitat, el comerç local, l’artesania i els productes alimentaris de qualitat. Sempre respectant i promovent l’activitat ramadera extensiva amb la figura del pastor. En definitiva, el projecte no es basa únicament en un camí físic, sinó en tota una munió de diferents pòsits de la història que permeten fer una interpretació polièdrica, inèdita i original d’aquesta mil·lenària activitat.