Sigui quin sigui el paper de l’Assemblea de Càrrecs Electes de cara al Govern de Catalunya, va creixent la convicció que la defensa de la República ha de venir, sobretot, dels ajuntaments.
S’ho han pensat bé, els reunits a Brussel·les?
A risc de repetir-me, penso que defensar la república demana reformular, en el món sobiranista, polítiques municipals que naveguen entre els qui s’hi esforcen poc o molt i els qui estan a massa distància de la ciutadania. És tota una tasca pedagògica. En això hi ha poca experiència per part dels polítics, sempre massa còmodes amb els silencis de la ciutadania. Com s’ho faran perquè creixi la certesa que el poble és de la gent?
Són de la “gent” els serveis de l’aigua, de l’electricitat, les despeses en educació, els ajuts als necessitats, l’expansió econòmica, l’ordre cívic, la distribució de recursos culturals, el manteniment de les escoles, la configuració urbanística, els monuments i els noms d’il·lustres per eliminar o enaltir, la connexió amb altres municipis, la relació amb el conjunt del país…
…com també tot allò que ho fa possible: els pressupostos, els plens, el debat sobre promoció cultural, l’autocrítica, les comissions, la delegació de tasques, les eleccions que han de donar el tomb… Quines pràctiques pensen canviar? Quina acció per crear un estil de fer, un veïnatge real d’interessos?
Sempre hauria d’haver estat així. Però ara s’imposa la necessitat de cohesió i d’obrir-se a una més veritable igualtat. Cal que puguem arribar a dir: qui ens pot robar la capacitat per decidir si, entre tots, ja l’estem exercint? Catalunya és nostra!
La realitat i el futur de país assetjat ens han d’empènyer a la utopia.
