El català és la llengua habitual de menys d’un terç de la població per primera vegada en, com a mínim, vint anys. Així s’indica a l’Enquesta d’usos lingüístics de la població del Departament de Política Lingüística, que es publica cada cinc anys i que s’ha presentat aquesta setmana. Amb dades a la mà, l’estudi reflecteix que el 32,6% dels ciutadans fan servir el català per sobre de cap altre idioma, la qual cosa suposa un retrocés de 3,5 punts.
Que el català està en perill, ja fa temps que ho sabem. Però no és fins que ens posen al davant informes com aquest que ens enduem les mans al cap. Fins i tot tenim identificats els factors que, combinats, podrien explicar aquesta situació d’emergència lingüística. Més enllà de la profunda transformació demogràfica que viu el país, hi ha factors que són totalment evitables. El fracàs del sistema educatiu n’és un exemple. Tot i que l’escola ha universalitzat el coneixement de la llengua, es tracta d’un coneixement passiu i no ha aconseguit que la llengua es faci servir fora de les aules. Un altre problema endèmic del català és el mal costum dels catalanoparlants d’amagar la llengua. Si els parlants del català l’oculten, difícilment els que no el parlen habitualment ho faran. Tot sense tenir en compte –però sí molt present– l’estructura jurídica lingüísticament discriminatòria de l’Estat i el setge permanent de l’espanyolisme polític.
Tampoc hi ha una voluntat decidida per part de les administracions de fer servir tots els seus recursos per normalitzar la llengua. A tall d’exemple, Vilafranca del Penedès feia dotze anys que no tenia un departament específic de polítiques per la llengua catalana. Aquests dies, per fi, s’ha presentat la nova regidoria de Política Lingüística, amb què l’executiu local vol generar polítiques concretes per la defensa, divulgació i potenciació de la llengua catalana al conjunt dels vilafranquins. Caldrà veure, però, de quina manera es materialitza tot això i, sobretot, quan, perquè s’ha apel·lat massa sovint a la pedagogia. Cal un compromís real amb la llengua, no només bones paraules, perquè la situació d’emergència lingüística també n’és, de real.
Sigui com sigui, els resultats d’aquest informe són demolidors. Però també pot ser, per què no, el toc d’atenció que necessitava la societat catalana per implicar-se decididament a favor de la restitució de la seva llengua.
