Quan pensem en el C. Freixes, veiem el cantautor compromès amb la música i la bellesa, la ciutadania i les llibertats dels pobles i dels PPCC. Fa poc, un comunicat ens anunciava que aturava la seva carrera musical. Però la seva carrera literària, que havia començat el 2013, continuava i apareixia un nou llibre de poesia: Que avui sopem al carrer, a Sembra Llibres.
L’obra s’estructura en dues parts que marquen dues mirades a la vida. En la primera, “Cap on el cor s’encamina”, hi trobem poemes íntims, plens de sentiments que passen per l’amor, l’enyorament, l’esperança –“els motius que han de venir”–, la construcció del nosaltres, el sotrac i els sentiments que ens remouen l’arribada dels fills, però també la força de compartir la vida amb qui estimes. El ventall de poemes escampen un aire de pau, de serenor, d’alegria infinita de viure, amb una cartografia que passa per la intimitat de la casa fins al Penedès, el seu poble natal, i per la natura que l’envolta. I tot amb la força poderosa del pas del temps que a voltes voldria aturar, i a voltes l’encalma i desitja que no passi res, com si només en el respirar silenciós dels seus mots aturés la bellesa de l’instant. Un devessall de poemes que curen l’ànima.
En la segona part, “Si no vols pols”, apareix una poètica compromesa amb el país i la societat. La denúncia passa pel rebuig al neoliberalisme sense escrúpols, que vesteix amb una terminologia propera el marxisme, com si el seu estil begués del realisme històric.
Estellés nia en molts versos, i els genocidis i la guerra mostren la cara de la misèria humana que s’alterna amb la gent que lluita, i la força de no sentir-se sol –“un gran mosaic de lluites fent drecera / a les places de la felicitat./”–, i al costat la llengua que ens fa ser qui som. També la reflexió sobre l’art, que ha de ser compromès amb els temps i les persones –“si em preguntes què és l’art / places i causes comunes”. I el capitalisme salvatge de teló de fons.
Els poemes s’embolcallen de rigorositat mètrica, amb predomini de l’heptasíl·lab, on ressona la poesia popular, el decasíl·lab i l’alexandrí més cultes, i la rima lliure. Tot dins d’estrofes on predomina la quarteta, els dístics, el haiku, el sonet, els tercets. Un calidoscopi de delicada poètica. Francament, una mètrica que sorprèn, colpeja i amoroseix el missatge.
Un llibre ple d’encís, de sentiment, de compromís amb el país per a obrir els ulls, la sensibilitat, la força i el valor, mirant sempre la vida amb el vent de cara, que cal llegir.
https://desigdellegir.wordpress.com
