Bukowski essencial ha estat editat per La Breu Edicions i traduït excelsament per Marcel Riera (a qui hem d’agrair la ingent tasca d’acostar-nos aquest gran i controvertit poeta d’Amèrica del Nord, amb un llenguatge proper, col·loquial, i complex, de difícil traducció). El llibre és un recull “essencial” de l’obra que ha fet A. Debritto, un dels millor estudiosos de Bukowski, amb un pròleg de M. Romera.
La força plàstica dels poemes descriu l’escenari hiperrealista on es mouen els versos, que esdevenen un retrat brutal i dur de la nostra espècie. “Humanitat des del principi que no te’n surts”. S’hi respira el baf de l’alcohol, que no l’abandonà mai.
Amb influències hippies i dels radicals de l’època, a qui no suportava, i literàriament agombolat per Sòcrates, Lorca, Pol Eluard, Camus…, juga amb el vers curt (on mostra la intensitat i profunditat del missatge) i el vers llarg t’arrossega vers la narració, com un roman fleuve, on la vida se sobreïx.
Amb un cert sabor d’avantguarda, comença els poemes amb minúscula o juga amb les majúscules, remarcant el tema a destacar. Les repeticions i anàfores intensifiquen allò que et vol transmetre. Hi veureu un to epistolar i autobiogràfic.
El lèxic és groller, brut, tendre, bestial. Parla de l’ofici de poeta i de la por immensa al fet que el lector no el valori. Creu en la inspiració i aconsella als poetes: “No copiïs als altres”. Proper al poeta de la ville, Baudelaire, la ciutat és el gran decorat: “un poema és una ciutat i un món”… I la finestra és l’espai on l’ull del poeta s’inspira. La poètica de B. és un raig de vida que brolla, una bufetada que et desvetlla i t’obre un món diferent del que vius.
En els temes cal parlar de la mort: “Vaig caminant mentre em demano on/ va la vida/ quan s’atura…”, el suïcidi, la vellesa, la gent humil. Té la capacitat d’expressar els sentiments des de la realitat més crua i des de la humanitat més emotiva.
La dona serpenteja el llibre, i mostra respecte per la dona apallissada, violada, assassinada. S’hi veu una societat amarada de solitud, de desgavell, de misèria, de penis tallats, de síndrome d’abstinència…, on llegim el “Lirisme de la duresa”.
L’amor és la llum de la vida reflectida en l’altre. I apareix el bàlsam guaridor, la música clàssica que des de la ràdio li va recosint la vida i li vivifica l’existència. Sense això no hagués sobreviscut.
Tot plegat, molt humà i molt ferotge. Els poemes, doncs, destil·len vitalisme de l’experiència. Llegiu-lo. Us corprendrà.
