Quan era petita m’agradava estar malalta. És clar que em refereixo al fet de passar una galipàndria, una grip…, malures lleus, al cap i a la fi. De sobte senties la presència del cos de forma més contundent, els sentits tenien molta més feina i la manca d’activitat propiciava aquesta concentració en allò que sent un mateix sense moure’s del llit. Prenia consciència, si es pot dir així, de parts i racons corporals que en un estat de normalitat no donen senyals de vida o, si més no, no acaparen l’atenció. Però no és aquesta mirada cap endins la que em seduïa, sinó la cura i l’escalf que rebia de la mare o del pare: em sentia la reina de casa, i des del meu egocentrisme no comptava les vegades que els feia pujar escales amunt perquè tenia set, calor, fred, gana… Ara que tot això queda tan lluny, puc dir que mai més m’he tornat a sentir d’aquella manera. Mai. Era a casa i els de casa estaven per mi: tan senzill i tan important.
Tal vegada era un flirteig amb el mal que no feria i que permetia de sentir-me a l’aixopluc i salvaguardada de qualsevol amenaça més punyent. La vida o el temps encara eren eterns aleshores. Per això penso en tots els vells i no tan vells que van morir sols en la pandèmia. Soc una llega en epidemiologia, per la qual cosa no em toca de fer judicis sobre què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. Només vull dir que ha hagut de ser tan trist haver de morir sols, sense l’escalf d’unes mans que sostenen, d’una veu que asserena, d’una mirada que comprèn.
La malaltia greu, la que et sotmet al dolor i a l’agonia, és una putada (ara alguns dirien que “et fa veure les coses de diferent forma”, “et fa més conscient de la mort”, “et fa millor persona”… Me n’estic d’escriure res de semblant. En un afer tan delicat i misteriós com aquest, la meva experiència em dicta de no dir gran cosa, de malfiar-me de les frases que fan pudor de manual d’autoajuda i filosofia barata). La malaltia és el tirà més temible, a parer meu. I cau com el llamp damunt nostre, inevitablement (i igual que el llamp no mira d’irrompre en un indret àrid i inhòspit, la malura tampoc té en compte res que s’assembli a una suposada justícia terrenal –vaja, que no té miraments).
Job, tal com es conta a l’Antic Testament, quan ja estava molt malalt i patia el que no està escrit, va rebre la visita dels seus amics, que no es van moure de vora seu durant dies i nits sense obrir la boca, en silenci. No calia dir res. La companyia ja ho deia tot. Companyia, paraula que prové del llatí con+panis, això és, compartir el pa. Perquè aquell amb qui comparteixes el pa és algú que vol també compartir el teu dolor quan van mal dades. Tant de bo pogués ser sempre així.
