La crisi sanitària derivada del coronavirus covid-19 ha implicat el confinament de la població a nivell mundial, i a Espanya ja estem a punt d’arribar als dos mesos sense poder sortir de casa. A Catalunya hem vist com més de 9.000 persones morien a causa del SARS-CoV-2 des de l’arribada de la pandèmia al territori el mes de març passat. Així i tot, les dades sobre morts i contagis que està generant aquesta crisi mai acabaran de ser del tot acurades a causa de la desinformació i la manca de concreció dels criteris de comptabilització arreu de l’Estat, centres i institucions: hem de tenir en compte que les xifres del desastre són, en realitat, superiors.

Aquesta situació està suposant un repte per a la salut mental de tota la ciutadania, ja que genera pors, incertesa de cara al present i al futur, restriccions a la mobilitat i a la quotidianitat i pèrdues econòmiques i de qualitat de vida. En aquesta Fura exposarem alguns dels efectes del doble confinament (confinament físic i confinament mental) i aportarem consells i mesures que poden ajudar-nos aquests últims dies de quarantena i als primers passos per a la tornada a la normalitat.

1. Qui, què, com, on, quan?

La crisi derivada del coronavirus està suposant un repte per la salut mental perquè genera pors i incertesa de cara al futur. // PEXELS

Fins quan durarà el confinament? Recuperarem la feina? Tindré algun ajut per poder pagar el lloguer? Sota quins conceptes puc sortir al carrer? Aquest estiu podrem celebrar festes i assistir a concerts? Ens havíem de casar durant l’abril i no hem pogut, quan ho podrem fer? El meu negoci ha estat tancat durant dos mesos i tenim moltes pèrdues, quan podrem tornar a obrir, si és que podem tornar a obrir? Quan serà legal obrir bars i restaurants? Com es transmet el coronavirus? Quins són els seus símptomes? Qui pot anar a comprar i qui no? Què faig amb la mascota? Tenim fills a casa i la situació ja és insostenible, què hem de fer? S’ha mort la meva mare, qui pot anar a l’enterrament? Fa uns dies que tinc tos i mal de cap, pot ser que tingui el coronavirus? Com he de desinfectar la compra un cop arribo a casa? Com funcionen els live d’Instagram? Com es poden cosir mascaretes? Com es col·loquen? Puc anar a llençar la brossa acompanyat dels meus fills i filles? Si tinc més de 65 anys, puc anar a comprar? Estic embarassada: què he de fer? Hi ha aliments que poden ajudar a prevenir el contagi? Com puc fer pa a casa? Quina rutina he de tenir durant el confinament? Si tinc insomni què he de fer? Els ibuprofens són bons o perjudicials? I un llarg etcètera.

La crisi sanitària actual ha engendrat milers de dubtes i preguntes al voltant del coronavirus, els perills de sortir de casa i els límits i les restriccions durant el confinament. Després d’unes setmanes tothom sap que ha d’utilitzar guants i mascareta i hi ha centenars de tutorials i explicacions arreu sobre com rentar-se bé les mans, però encara hi ha qüestions sobre la taula que no es veuran resoltes fins d’aquí a uns dies (o mesos). La constant incertesa és una de les principals generadores d’estrès i inseguretat, factor que afecta greument la nostra salut mental.

A més, no és el mateix passar el confinament en companyia o sols, a casa nostra o a casa d’algú altre, teletreballant, sense poder treballar, treballant i posant-nos en risc o a l’atur; ni és el mateix passar el confinament en un espai petit i sense entrada de llum natural que en una casa gran amb totes les comoditats.

Mantenir el contacte a través de les noves tecnologies i dur a terme activitats com treballs manuals o exercici són algunes de les recomanacions de la gran majoria de psicòlegs. // PEXELS

“Els primers dies de confinament van ser com unes vacances, però a mesura que hem anat avançant cada vegada costa més fer coses i aconseguir que els joves es motivin” explica la Laia, vilafranquina que treballa a un centre de menors no acompanyats com a educadora social. “Hem passat moments difícils perquè durant una setmana no ens arribava suficient menjar i tants dies sense poder sortir fora passen factura als adolescents. Però nosaltres fem torns de 15 hores perquè no hi hagi tant de moviment i seguim amb ganes i alegria, perquè sabem que tard o d’hora tot això s’acabarà i podrem tornar a la normalitat”.

L’Olga Pons, de l’equip de psicòlegs de Mas Albornà, explica que algunes mesures són bàsiques, tant per a la gent que està confinada a casa com per a les persones que es troben en residències: “hem de garantir les rutines d’abans, menjar a les mateixes hores i buscar coses a fer. També és important buscar-nos alguna activitat que ens agradi per tenir estones d’oci, i vigilar de no estar sempre rebent informació sobre el tema, perquè això ens pot generar ansietat”. Sobre el confinament amb persones amb algun trastorn mental o problemes de comportament, apunta que cal ser pacient: “no hem d’amagar-los què passa perquè això només genera angoixa, i hem d’assegurar-nos que entenguin per què encara no poden sortir o treballar. A Mas Albornà mirem que quan es va a comprar o a buscar el menjar, algun usuari pugui acompanyar els treballadors que hi van, i des que es va aprovar aquesta mesura, cada dia se surt una estona a fora, perquè puguin fer un tomb a l’exterior de l’edifici (sempre amb tota la documentació a sobre). La primera setmana va ser molt dura perquè vam haver de fer molts canvis, tancar el centre de dia i confinar tothom als pisos, i també preparar un espai per si calia aïllar algú, però després tot ha anat millor del que pensàvem, no hem tingut cap cas de coronavirus i seguim treballant en la majoria de serveis”.

El confinament també ha generat nous projectes, com el recull de relats de dones sobre la seva experiència d’estar confinades que estan duent a terme les psicòlogues Laia Trilla, Núria Sabaté, Paloma Mercadal i Anna Miravete (a través del correu gtgema2.0@gmail.com). “Recollim diferents expressions que ens envien dones al voltant del confinament, per poder estudiar els efectes de la situació actual des de la psicoanàlisi”, explica Trilla. “Estem rebent experiències gratificants de dones que ens parlen de creixement personal, però altres ens diuen que depèn del dia, que hi ha pors i angoixes… El que més estem veient és la incertesa de no saber què passarà, i també hi ha dones embarassades que s’estan trobant amb dificultats i pors que no s’esperaven. Hem de tenir en compte que ens hem de poder permetre estar malament i no forçar les coses: a molta gent li pot anar bé tenir una rutina i fer exercici cada dia, però si algun dia no ens ve de gust fer-ho, ens ho hem de poder permetre sense sentir-nos malament, tothom tindrem una manera pròpia d’enfocar-ho i no a tots ens aniran bé les recomanacions psicològiques que ens estan donant arreu. Tenim clar que estar aïllats i trencar amb la quotidianitat que teníem tindrà efectes psicològics, i també el fet de tenir la mort present cada dia, la soledat, la inestabilitat econòmica i la probable crisi que vindrà, els parts de mares que tenen coronavirus i han d’estar un mes sense poder agafar els seus nadons… Ningú hem viscut mai una situació així i pensem que s’ha d’estudiar bé per saber com ens afectarà, i segurament hi haurà efectes psicològics que no seran immediats, sinó que el cervell ho gestionarà d’aquí a uns mesos. Per passar millor el confinament el més important és cuidar-se i escoltar-se per saber què necessitem, tothom trobarà una manera sana i útil. Des de la psicoanàlisi no donem consells, però creiem que és un bon moment per analitzar-nos i conèixer-nos a nosaltres mateixos, i saber que podem comptar amb ajuda professional si veiem que patim insomnis molt intensos, si no sabem gestionar les emocions durant aquests dies i tenim ansietat, si el malestar és constant o si es mor algú que coneixem i som incapaços d’afrontar el dol. Generalment hi ha reticències a demanar ajuda psicològica, però és un pas conscient i valent”, assegura.

2. El dol en temps de coronavirus

Gran part de les morts per coronavirus han estat inesperades, i algunes derivades de la manca de preparació del sistema sanitari a l’hora d’afrontar una crisi d’aquesta magnitud: des dels inicis del confinament, cada dia han mort a Espanya entre 100 i 950 persones a causa del coronavirus, i hi ha desenes de milers de persones ingressades que necessiten una atenció específica, amb personal sanitari protegit i preparat. Molts hospitals s’han vist sobrepassats i s’han hagut de crear centres provisionals en hotels, pavellons i altres locals, a causa de la impossibilitat d’allotjar tots els pacients.

El més dur de la situació, però, és la soledat i l’aïllament a què se sotmeten les persones malaltes de coronavirus ingressades: per evitar més contagis no poden rebre visites i el contacte amb el personal és mínim. Durant aquests 48 dies de confinament moltes persones han mort soles, sense haver rebut cap visita en setmanes i sense poder dir adeu. I les seves famílies no les han pogut acomiadar ni els han pogut dur a terme un enterrament amb tothom qui els estima, perquè qualsevol aglomeració podria provocar més contagis. Això ens pot generar sentiments
de culpa i afegir complicacions al dol.

“El dol quan es mor algú de per si ja és un procés difícil, però ara s’hi afegeixen factors
diferencials, com l’aïllament i la falta de contacte, que el poden fer més complex”, comenta
Belén Estrada, psicòloga vilanovina. “És molt important mirar d’acomiadar-se, encara que
sigui a distància i de manera simbòlica, perquè sinó no podrem iniciar el dol i serem incapaços de passar pàgina. Per assimilar que una persona s’ha mort i ja no hi serà,
podem ritualitzar el seu comiat”. En aquesta línia, la psicòloga Susana Soria, especialitzada en trauma, apunta que hi ha diverses opcions: “ens pot ajudar connectar-nos amb videotrucada amb les persones que s’estimen qui ha mort per parlar-ne i acomiadar-nos,
podem crear un espai de record a casa on tenir objectes i imatges relacionades amb
la persona que s’ha mort, enviar cartes al personal que l’ha atès, dedicar-li cartes o dibuixos per posar-les al taüt, escriure sempre que sentim que li volem dir alguna cosa… Si
tenim un racó a casa on plorar i recordar, però, és important que diferenciem els espais: aboquem el patiment allà, però la resta de l’espai ha de servir-nos per continuar amb el
nostre dia a dia”.

Estrada afegeix que cal acceptar els sentiments: “normalment sentim ràbia, tristesa o
culpa, però ara pot ser que, com que no podem acompanyar qui mor, ens costi més d’acceptar, no ho assimilem i no sentim res. No passa res, és normal, i no ens hem de sentir culpables si no ens sentim tristos, perquè pot ser que el procés d’assimilació s’allargui més del normal.Però hem de mirar de construir-nos rutines i moure el cos per evitar caure en l’apatia i la depressió”. Soria insisteix que cal evitar la culpa: “aquesta situació del dol a distància i l’aïllament dels pacients provoca que moltes famílies es facin preguntes que els fan molt mal i creguin que haurien hagut de fer més coses. Podem contactar amb la persona que s’està morint, enviar missatges de veu a les persones que la cuiden perquè li facin escoltar i altres coses, però no culpar-nos”. La psicòloga Belén Estrada apunta que potser cal buscar ajuda: “pot ser complicat, però com que ara més que mai tenim temps per pensar, cal que triem bé què pensem, no hem de caure en pensar com s’ha mort algú que estava sol, o què hauríem pogut fer de més, perquè només ens afectarà negativament i ens farà sentir culpables. El dolor és necessari, però si veiem que comencem a tenir molta angoixa per la mort, fa mesos que patim insomni i no podem reprendre les nostres rutines o ens costa fins i tot sortir del llit, podem comptar amb ajuda professional i trucar al Col·legi Oficial de Psicologia (649 756 713) perquè ens derivin a algú que ens pugui atendre i donar suport”.

3. A primera línia

El personal que treballa amb malalts de coronavirus està fent una feina insuperable, i cal que cuidin encara més la salut mental. // ISTOCK

Torns de dotze hores diàries, autoaïllament preventiu a la pròpia casa, exposicions de risc, pressions, treballar sense contacte i sense el material necessari, impotències, situacions crítiques, improvisar proteccions i reciclar material, suportar moments durs i moments finals. A banda de totes les persones que segueixen treballant fora de casa en botigues, farmàcies, centres i supermercats, també hi ha tot el personal de cures que planta cara al coronavirus cada dia en hospitals i residències: metges, infermers, netejadors, cuidadors, psicòlegs, cuiners, microbiòlegs i tècnics, administratius i enginyers, treballadors i educadors socials i conductors de taxis i ambulàncies.

“És molt dur. Tenim els avis aïllats a les habitacions, i a la majoria els hem d’explicar la situació cada dia perquè se n’obliden i has de tornar a començar” apunta la Marta, treballadora a una residència per a la gent gran del Penedès amb casos de coronavirus que ha preferit no revelar la seva identitat. “S’avorreixen molt perquè ja no poden fer activitats, es preocupen pels companys, troben molt a faltar la família i quan s’assabenten que algun altre usuari de l’edifici s’ha mort, s’ha contagiat o ha passat a estar greu, es deprimeixen. Preferim no amagar-ho, perquè sinó sabem que ho acabaran sabent d’alguna altra manera i seria pitjor… Alguns dels avis i àvies que estan malalts de coronavirus s’apaguen i deixen de menjar, no entenen per què els ha passat si feien bondat, i només volen marxar. Mirem que cada dia puguin parlar amb les famílies trucant-se o fent videotrucades perquè això és el que els anima més, però és difícil i també és molt emotiu per nosaltres veure les seves reaccions quan poden parlar amb algú. Les treballadores anem tot el dia protegides –els avis ens diuen que sembla Carnaval– i no ens traiem les proteccions encara que estiguem amb residents que no tenen símptomes, perquè no ens fiem dels testos. A banda de les higienes i les tasques de sempre, també els prenem la temperatura quatre cops al dia, els donem el menjar a l’habitació i en general acabem molt més cansades, tant físicament com mental. A vegades no sabem com actuar si algun avi s’enfada perquè no el deixem sortir de l’habitació i ens insulta, o quan algun usuari plora i hem de mirar de no enfonsar-nos amb ells i animar-los. Els nostres moments de pausa els aprofitem per donar-los conversa i acompanyar-los una mica, i quan un usuari s’està morint, mirem que pugui acomiadar-se d’algun familiar durant uns minuts”.

“A l’hospital de Vilafranca la situació s’ha controlat prou bé des del primer dia, si ho comparem amb altres centres i hospitals, però hi falta material i personal, i encara sort de la gent que ha fet mascaretes i bates a casa”, explica la Clara Sant, que treballa netejant les sales amb pacients positius en coronavirus de l’hospital comarcal de l’Alt Penedès. Quan falta material de protecció, el personal de neteja s’ha trobat que el personal sanitari té reticències a donar-los accés al material: “entenem que no estem en contacte directe amb els pacients, però els netegem les habitacions i lavabos i sabem que necessitem protecció. Tant el personal sanitari com el de neteja tenim la mateixa exposició al contagi i en comptes de crear jerarquies caldria que junts exigíssim material per a tothom i per cada dia”, apunta.

A la majoria de centres hi falta material i es treballa amb por de contagiar les famílie. // ISTOCK

“Un dels problemes que ens trobem és que els protocols canvien molt sovint i que tothom et diu normes diferents, no hi ha bona comunicació i mai ens queda clar a què hem de fer cas, i això ens altera i ens angoixa perquè no tenim el protocol més actualitzat per escrit i tot ens arriba perquè algú altre t’ho explica. Sí que es vigila molt d’evitar la contaminació creuada entre espais i cada habitació té el seu material de neteja, que es desinfecta molt curosament quan al pacient que hi ha se li dona l’alta. Així i tot, tenim moments d’estrès: algunes de les nostres companyes tenen coronavirus i hi hem estat en contacte, i a nosaltres no ens faran la prova si no tenim símptomes i potser el tenim i no ho sabem perquè hi ha pocs testos i només es fan a qui té símptomes o si algú està greu o té algun factor de risc més elevat”.

Per altra banda, el personal de neteja també ha d’afrontar les dures situacions en què es troben els pacients: “tots estan sols, només tenen contacte amb el personal sanitari i de neteja uns minuts al dia, i algunes persones no poden utilitzar el botó per cridar ajuda perquè no poden per edat o per alguna discapacitat. Cada cop que ha d’entrar algú a la sala, s’ha de posar tot l’equip de protecció individual (EPI) i això suposa més temps i moltes vegades no donen l’abast. És molt dur veure la degradació del cos que pateixen aquests pacients: ja de per si, quan fa dies que estàs ingressat i estirat, se t’entumeix el cos i et fa mal, però aquests dies aquesta situació és més dura perquè estan sols quasi tot el dia i no es poden moure, i mentalment no ens podem imaginar la tristor que pateixen, tot i que a l’hospital se cedeixen tauletes perquè puguin parlar amb els familiars. L’esgotament físic i mental que patim aquests dies és més intens i perillós que mai, pel mateix sou que abans, i veure que no podem ajudar gaire a millorar l’ànim de totes aquestes persones ingressades i aïllades és dur, i més quan trobes gent gran que es troba fatal o que s’està morint. Nosaltres mirem de conversar amb els pacients mentre netegem i animar-los, però ens hem de posar un escut perquè tenim molta feina i se’ns barregen moltes emocions”.

La Judit Cañís i Olivé és una metgessa penedesenca que treballa a l’ambulatori de Martorell i a l’hospital comarcal de l’Alt Penedès. “A Martorell tenim casos lleus i treballem fent-los seguiment telefònic, no hi estem acostumats i es fa complicat resoldre’ls dubtes i pors sense comunicació no verbal. A més, ens genera molta incertesa no saber si estem fent bones valoracions des del telèfon perquè no els podem veure, no els podem fer testos perquè no n’hi ha… Amb relació als companys, ens sentim molt impotents, quan es mor algun pacient o algú acaba de viure una situació dura no ens podem abraçar, ens hem de comunicar a distància i amb les mascaretes pel mig i se’ns fa dur. Així i tot, tothom treballem amb moltes ganes i fem tot el que podem”. Seguir totes les mesures d’higiene i protecció no sempre evita que hi hagi contagis, i la por a transmetre el virus suposa un patiment afegit. “Personalment aquestes situacions i el confinament fan que estigui esgotada i de més mal humor, intentes no fer res els dies lliures però són els moments que t’informes i no acabes desconnectant, i evidentment tots els qui estem a primera línia treballem amb por de contagiar la nostra família, encara que seguim tots els passos d’higiene, no toquem res i netegem els poms”.

La Judit també tracta amb pacients greus a l’hospital de Vilafranca: “pateixes per les famílies, hi empatitzes molt quan els has d’anar dient com van els pacients i veus que es preocupen i no poden venir. Quan algun pacient s’està morint, sí que permetem que vingui un familiar a acomiadar-se’n, però amb tota la protecció i a distància. L’altre problema és que no sabem res d’aquesta malaltia, tenim les eines que tenim i alguns estudis però no tenim més armes, no la coneixem prou”. Aquests darrers dies de confinament sembla que s’ha escampat la sensació que s’està millorant i que la situació s’acaba, però el personal sanitari no hi està d’acord: “molta gent no és conscient de la gravetat real de la pandèmia perquè la veuen lluny, però queden mesos per tornar a la normalitat. A més, no estem fent l’atenció primària que hem de fer i no podem fer seguiments de pacients crònics i ens trobarem amb malalties més evolucionades i greus, la gent arriba més tard pels infarts, els càncers seran més durs. A Bellvitge, per exemple, no estan rebent casos d’ictus i sabem que hi segueixen sent i que la gent els està passant a casa per por a anar als hospitals i contagiar-se, i veiem que aquests pacients ara ho estan passant malament però més endavant estaran desconsolats: ara la situació és dura, però en un futur ho seguirà sent. Malgrat això, tots seguim treballant i donem el 100%, també faig guàrdies a un hotel que acull pacients més lleus i veus com tot el personal s’hi implica, fem tot el que podem”.

4. Què podem fer?

Desconnectar del tema ens ajudarà a minvar els nivells d’estrès. // PEXELS

El confinament és una situació temporal i és responsabilitat de tota la ciutadania seguir els consells i les recomanacions de protecció i seguretat per facilitar un desconfinament correcte. Mentrestant, podem mirar de cuidar millor la nostra salut mental i la de qui ens envolta, per acabar de passar aquesta etapa d’una manera més sana. Des del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, i des d’altres institucions expertes en psicologia i salut mental, han elaborat algunes guies i consells. En recollim alguns exemples:

-Cuidar-se i protegir-se: seguir totes les mesures de protecció i higiene ens farà sentir-nos més segurs i útils i evitar pors i angoixes.

-Planificar activitats i petits objectius diaris: que siguin realistes!

-Rutines i horaris: es recomana intentar seguir amb les mateixes rutines habituals, sobretot en el cas de seguir treballant des de casa. Marcar-nos uns horaris ens ajudarà a tenir la ment més clara i ordenada, cosa que ens pot conduir a estar més tranquils, dormir millor, sentir que aprofitem més el dia…

-Aprofitar per cuidar l’alimentació: tenir més temps per estar a casa ens pot servir per mirar si tenim una dieta equilibrada o si l’hem de millorar, i analitzar com fer-ho per mantenir-la un cop passada aquesta situació.

-Mantenir el contacte: si el confinament hagués passat unes dècades enrere, seria molt més complicat, però ara tenim moltes maneres de contactar amb la família i els amics, i també estem coneixent veïns que fins ara mai havíem conegut. Acompanyar i sentir-nos acompanyats fomenta la salut mental.

-Prevenir: és essencial organitzar-se amb la família i les persones de confiança per decidir com s’actuarà amb la canalla, amb les persones dependents, en el cas que algú es contagiï o si necessitem assistència mèdica o fer desplaçaments.

-Moure el cos, fer exercici: en la mesura del possible i sense prendre-ho com una obligació: ens ha de servir per desconnectar, no per angoixar-nos més!

-Evitar la queixa: des del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya recomanen que mirem de buscar la part positiva d’aquest confinament, ja que molta gent ha reaccionat amb empatia i solidaritat, s’han enfortit comunitats de veïns, ens estem confinant per no posar en perill la vida de la resta de ciutadans i la nostra, podem repartir millor les tasques de casa i tenim més temps per compartir.

-Relaxar-se: fent ioga, llegint, escoltant música, fent estiraments i respiracions, aïllant-nos de la resta una estona, mirant una pel·lícula… El que a vosaltres us serveixi!

-No amagar informació i consultar canals oficials: com indica la psicòloga Sílvia Congost, “el fet de no saber és una de les situacions que genera més ansietat, no hem d’amagar què passa. El cervell necessita conèixer la situació per poder entendre tots els canvis”. També cal contrastar la informació i les imatges que veiem, ja que estan apareixent moltes notícies falses i fotografies manipulades.

5. “Hem de felicitar els infants, s’estan comportant de manera excepcional”

Oscar Pino López és coordinador del centre de salut mental Benito Menni i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Quines repercussions psicològiques té el confinament, sobretot quan deriva d’una crisi sanitària?

Més que pel fet que vingui provocat per una crisi sanitària, la situació és estressant perquè és nova i ens genera moltes incerteses i nervis, i cada setmana canvien les notícies que ens arriben i el funcionament del nostre dia a dia. Les repercussions variaran en funció del context de cadascú: no és el mateix passar el confinament ingressats a l’UCI patint per la nostra vida o a casa tranquils. Hi ha una diferència entre la gent que està passant el confinament sense impactes emocionals grans (no té ningú contagiat o ingressat) i la gent que ha perdut algun familiar sense poder-se’n acomiadar o que coneix algú que ha tingut una complicació mèdica i s’ha passat setmanes a l’hospital. En aquest últim cas es poden desenvolupar trastorns adaptatius i hi pot haver símptomes ansiosos o depressius o d’estrès posttraumàtic. Però evidentment no és el mateix haver-nos de quedar a casa per aquesta crisi que haver d’anar a lluitar a una guerra, en general la majoria de consultes que ens arriben són per complicacions psicològiques lleus.

Un dels problemes de la crisi és la inestabilitat econòmica. Ens afecta psicològicament?

Totalment. Una crisi econòmica de per si ja provoca molts problemes a nivell psicològic i psiquiàtric, però ara a més a més hi ha tots els efectes estressants per les repercussions del coronavirus i la combinació d’aquests dos factors és greu. Encara s’ha de veure la gravetat de la situació, però tot apunta que hi haurà una crisi econòmica, i com més s’allargui la situació, més greu serà la crisi a nivell social.

Un dels sectors que més pateix aquest confinament són els infants. Què han de fer les famílies i les persones a càrrec d’infants per acompanyar-los en un confinament més sa?

És important explicar-los la situació d’una manera que ho puguin entendre i no enganyar-los, i que vegin que han d’estar tranquils perquè nosaltres també ho estem. Una de les primeres coses que crec que hem de fer amb els nens aquests dies és felicitar-los: quan es van fer les primeres mesures de confinament molts pares i mares pensaven que seria una hecatombe, i hem vist que han entès la situació molt millor del que la majoria de gent pensava i s’estan comportant de forma excepcional. Hem de seguir-los explicant els canvis de mesures de totes les coses que a partir d’ara podran fer però deixar-los clar que aquestes noves normes poden anar canviant i que han de ser responsables.

Quines conseqüències pot tenir aquesta crisi en el personal sanitari, de neteja, educadors i treballadors socials i de residències que ho viuen des de la primera línia?

Quan ens barallem no mirem què ens fa mal fins que parem: no podrem valorar el seu estat fins que la crisi es calmi. S’han habilitat línies de telèfon i equips de suport psicològic, però estem veient que de moment no s’utilitzen gaire perquè, evidentment, el personal sanitari s’està preocupant més dels pacients i de curar-los que no pas del propi benestar i sobrecàrrega. En un futur aquestes situacions que viuen poden provocar-los estrès elevat, esgotament emocional, trastorns adaptatius i estrès posttraumàtic. Així i tot, el personal sanitari estem entrenats per encarar aquestes situacions i ja les vivim de tant en tant, el que ha canviat amb aquesta pandèmia és la freqüència i la intensitat, perquè ara la situació límit i el sobreesforç és cada dia i el seu valor humà és brutal. També és cert que el sistema sanitari estarà saturat durant molt de temps perquè vindran altres patologies que no s’han pogut encarar i esperem que els polítics i els governs estiguin a l’altura i ho tinguin present.

La gent gran és la que més ens està preocupant aquests dies. Com els podem facilitar el confinament?

Sense cap mena de dubte el sector de la gent gran és el que més està patint la crisi per diversos factors: són els més vulnerables si hi ha alguna complicació, noten com família i amics es veuen afectats pels contagis i van caient, i ho viuen en solitud. Molts avis viuen sols i no tenen la cultura d’oci que tenim altres generacions, que mirem Netflix i HBO i utilitzem internet, i els mitjans de comunicació als quals tenen accés no ajuden gaire perquè són monotemàtics i els costa més desconnectar, cosa que fa que ho pateixin més i tinguin més angoixa. Hem d’estar molt en contacte amb ells, enviar-los vídeos dels nets, fer que sigui com si estiguéssim de viatge, sense perdre el contacte. També és important ajudar-los amb la compra i el que necessitin i, sobretot, que notin el nostre suport. És un sector fràgil i tots ens hi hem d’implicar per facilitar-los-ho.

Un dels conflictes més greus d’aquesta crisi és el fet de morir sols i de no poder-se acomiadar. Com hem de mirar de gestionar el dol en aquest context?

És dur i són moments complicats. Tots els rituals socials que fem quan algú es mor són per als vius, per acompanyar-nos. Com que no els podem fer, hi pot haver dols patològics o dols no resolts perquè potser algú no es fa a la idea que la persona que estimava s’ha mort, i per això recomanem fer alguna activitat per dir adeu, mitjançant vídeos o dins dels límits del confinament. Quan tot s’acabi potser també caldrà fer alguna cerimònia d’acomiadament, per no oblidar els qui han mort i poder-ho assumir junts. Les famílies que van portar algú a l’hospital i ja no l’han pogut tornar a veure viuen les situacions més estressants del confinament, sobretot quan la simptomatologia era lleu i les morts han estat inesperades.

Sembla que comencem a millorar, però encara hem de ser responsables i seguir a casa. Quins consells ens hauríem d’aplicar per cuidar la salut mental aquests dies?

Hem de seguir mantenint el control i la calma: no és una cursa ràpida, ens trobem al mig d’una marató i poden tornar temps difícils. El desconfinament serà progressiu però potser es fan passos enrere i això seria molt dur psicològicament. Hem d’aprofitar l’estona i pensar que hi ha temps per a tot, no confondre teletreball amb estar de cap de setmana, i ser conscients que el confinament també té una part positiva: ens estem confinant de manera activa, seguint els consells dels epidemiòlegs, i veiem que està funcionant encara que el nombre de morts i contagis segueixi sent alt. Estem fent un confinament actiu per un bé comú i per ajudar-nos entre tots. També és important mantenir rutines i seguir acompanyant-nos, sobretot a la gent gran i els nens, i seguint les normes. No ens hem de deixar portar per la por en aquestes situacions: tenim un canvi d’hàbits, menys contacte i més distància i fins i tot percepció de perill, però hem de normalitzar la situació tant com sigui possible dins els protocols de seguretat.

FER UN COMENTARI