Ara vull fer menció especial al món literari. Va dir Wittgenstein que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Una sentència bellíssima, curulla de sentit. Perquè els límits del llenguatge no són pas un obstacle, sinó, tot al contrari, els llindars que ens permeten de distingir les llengües i els mons diferents que teixeixen. Una obra literària és la prolongació de la mà i l’ànima del seu autor. L’essència del que ell és, del seu passat, del seu present i del futur imaginat batega en cada frase, en cada una de les paraules que no són sinó juntures de pensaments encarnats en un ball de lletres màgiques. Paraules que no han de ser destrals, sinó cordills; que són beuratges aromàtics de les bruixes i les fades. Per això no acabo d’entendre quan es titlla de literatura catalana l’obra d’autors que no escriuen en català. La matèria primera per a l’escriptor és la llengua. Pessoa deia que la seva pàtria era la seva llengua. És així que tota la història de la humanitat, amb tota la seva diversitat, aflora a través dels diferents parlars del món. Per fer-ho més menjable: un cuiner japonès que fa anys que ha obert un restaurant a Barcelona i hi ofereix una cuina japonesa boníssima és un representant de la cuina catalana? Allò que fa que els seus plats siguin catalans tan sols seria la ubicació geogràfica del seu establiment? Si els ingredients i la manera de cuinar són el reflex de tot un món de tradició i d’innovació de la cuina japonesa, gosaríem dir-ne cuina catalana? No. I un escriptor català resident a Nova York que escriu en català és un representant de la literatura nord-americana? Tampoc. Llengua i literatura són indestriables.
Crec que caldria allunyar les literatures de les fronteres polítiques i deixar-les més naturalment instal·lades en les llengües-pàtria, protegides les seves individualitats amb els llindars que en ressalten les diferents fesomies. I amb les juntures que les interrelacionen sempre, sortosament. Una margarida enmig d’un camp de roselles continua sent una margarida, oi?
