Despoblaments rurals

0
543

Sigui en valls del Pirineu, sigui a les muntanyes del Maestrat o de la Catalunya Nord, sigui a les planes o pinedes de Castella, la realitat és que cada dia disminueix la població rural, es tanquen escoles, s’abandonen poblets o queden reduïts a segones residències, sobretot d’estiu, on tornen amb nostàlgia els fills que en van marxar. Aquesta realitat, de la qual som poc conscients, m’ha cridat especialment l’atenció aquest estiu arran d’uns quants viatges i, sobretot, arran de tenir posada la ràdio al cotxe i veure com era de preocupant la qüestió i com s’organitzaven tertúlies, debats i fins i tot congressos sobre el tema, que ja comença a ser vist com un problema nacional, estatal i fins i tot europeu. Del que he sentit i del que he viscut, en voldria fer dues reflexions.

La primera és de denúncia a les poques i tardanes polítiques que s’han fet fins ara per abordar el problema. Només un exemple: mentre a França des de la dècada de 1950 ja es va apostar fort per portar l’electricitat i l’aigua corrent als poblets i fins i tot a les masies d’arreu del territori, aquí, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, ni es plantejava. Recordo perfectament haver visitat alguna masia del Ripollès, a final de la dècada de 1970, en què encara no tenien llum elèctrica i en què l’aigua per a tots els usos s’havia de treure del pou, manualment, és clar. No cal dir que els masovers van acabar marxant… Ara dubto que hi hagi gaire pobles i masies habitades en aquestes condicions, però no us sembla que l’aigua i l’electricitat del segle XXI potser és internet? Quants pobles i quantes masies d’arreu encara n’estan mancats?

La segona és una constatació personal que he fet recorrent alguns d’aquests pobles i que m’ha impressionat, ja que me n’ha mostrat la cara més dura: la degradació fruit de la manca de població. A tall d’exemple, en aquest cas de la Meseta castellana. Hi he vist extensions i més extensions de terres sembrades de blat, d’ordi, de gira-sol, però els pobles abandonats, amb cases i més cases en ruïnes i amb els horts, les terres abans més preuades i més repartides, convertits en herbassegars o en petits boscos impenetrables a causa dels esbarzers, els rosers de bardissa, les ortigues… I amb les magnífiques parets de pedra seca mig enrunades, sense ningú que les refaci, sense ningú que hi planti cols, mongetes, patates… Tot perquè al poble ja no hi viu ningú, o gairebé ningú. Els pagesos ja només hi van, des de la ciutat on viuen, per conrear aquelles terres que són rendibles i que es poden treballar amb grans màquines que en qüestió de dies ho tenen tot fet: la llaurada, la sembrada, la recol·lecció… Ja no hi ha ningú que, durant les llargues temporades en què el camp reposa o el cereal germina, es dediqui a reparar teulades, refer marges, netejar de males herbes… Segurament no té remei, perquè la tendència a la concentració en grans ciutats sembla universal, però veritablement és trist. És trist que no es doni una oportunitat a pobles i a terres carregats d’història i de ganes, diria jo, de seguir sent, de seguir-nos oferint aquesta relació tan especial i ancestral de l’home amb la natura.

FER UN COMENTARI