D’institucions, reflexions i passions (3)

0
226

Recordàvem clàssics i tradicions orientals com una manera diferent de veure desitjos i viure passions. A prop de la Setmana Santa, el Vilapensa finalitzava amb la projecció de l’evangeli personal de Passolini, una tradició i, seguint George Steiner, una manera de referir-se als grans mestres des d’abans de Sòcrates, fonamentals per a l’evolució de la cultura occidental. I amb ells, el poder del mestre davant la vulnerabilitat del deixeble en la transmissió de qualsevol coneixement. Una transmissió que necessàriament ens porta a Mircea Eliade, estudiós de les religions comparades amb els seus mites i rituals, la necessitat de diferenciar davant l’espai profà, un espai sagrat on institucionalitzar, amb la repetició del ritual, algun moment o instant primigeni i no subjecte a la fletxa del temps, intemporal, on renovar el relat i donar sentit al misteri de l’existència i la subjectivitat de la consciència. O no. En qualsevol cas, un espai necessitat del relat per emmarcar la realitat, sovint ocupat per la mirada patriarcal com vèiem de l’Afganistan cap avall, de la mateixa manera que ho vam viure durant la dictadura sota pal·li d’un “caudillo por la gracia de Dios”. També un espai i relat per donar sentit a l’inici de la Transició,  la missa d’entronització als Jerónimos on el cardenal Tarancón (Tarancón al paredón) parlaria de reconciliació i drets humans, poc abans de demanar a l’Esperit Sant llum sobre un successor digital, que no trigaria a saber que el seu regne no era en aquest món, sinó al paradís… fiscal. O més recentment, la veu espiada i expiatòria de l’exministre d’Interior Marcelo-Jorge Fernández Díaz, la fe del convers i la santa desvergonyia pel control del relat, “todo por la patria”, identitat, subjectivitat, complexitat…

Lluís Díaz Ruiz

Vilafranca del Penedès

FER UN COMENTARI