D’institucions, reflexions i passions 

1
462

Afortunadament va ser després del cap de setmana, una nit incerta i a la intempèrie, una experiència amb lliçó i autocrítica. Com que hi havia antecedents, la gerència no em va permetre pernoctar al vestíbul de la feina, m’ho van recordar en companyia dels guardes de seguretat que recorrien el Campus. No podia avisar ningú ni preocupar la família, per tant, vaig instal·lar-me amb la meva reivindicació fora de l’edifici, davant dels menjadors universitaris, estoreta i sac, sorprès com un personatge kafkià. M’acompanyava l’olor dels pixums d’uns jardinets que jo també faria servir i que m’obligaven a allunyar-me de la paret protectora. Feia molt de fred, faltaven barret i guants, no havia dinat res en tot el dia i no podia dormir alertat pels crits, el soroll de cotxes i de transeünts esporàdics, sols o en grup, alguns encuriosits davant d’aquell sense sostre en una zona universitària alliberada de la prostitució nocturna. L’endemà, vaig continuar el dejuni però les companyes i representants sindicals del personal administratiu, que havien donat suport a un manifest testimonial i/o populista contra el dret de veto a l’ONU (EUA-Iraq), començaven a mobilitzar-se: finalment el desembre del 2013 s’aprovaria al Claustre de la UB. El món d’ahir, que diria Zweig, imatges sobrevingudes davant l’ostentació de poder d’un sàtrapa sanguinari com Putin, beneït per la jerarquia eclesiàstica, fent servir el dret de veto per mantenir la impunitat al Consell de Seguretat d’una ONU neutralitzada, “és la geopolítica, estúpid!”. I com abans Síria, milers de refugiats, aquests sí condemnats a la intempèrie. La guerra, expressió també de la condició humana, com recordava el professor de la UAB Joan Carles Mèlich a l’últim VilaPensa (Reflexió per a tots els públics), dedicat a desitjos i passions que configuren una espècie fràgil, com hem comprovat amb la pandèmia, vulnerable, com ens fa present el canvi climàtic i, sobretot, finita; a punt pels 70, saps de la decadència física i de la fletxa del temps, implacable, assenyalant cap endavant. I cap avall.

Lluís Díaz Ruiz

Vilafranca del Penedès

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI