El fracàs de Sánchez

0
155

Pedro Sánchez (PSOE) no ha aconseguit la investidura com a president del govern estatal. El fracàs és evident, però que ningú el doni per políticament mort. Sánchez ja ha passat per altres situacions pitjors, com quan va ser defenestrat pels seus, quan amb bon criteri es va entestar en el “no es no” a Mariano Rajoy i va aguantar estoicament la pressió mediàtica, política i de les forces econòmiques de l’Estat, i després de ser arraconat per la mateixa direcció socialista, es va presentar a liderar el partit sense el suport de boi ningú i les bases el van catapultar contra tot pronòstic. En aquest cas, però, Sánchez maldava perquè el PP i Cs li donessin suport a canvi de res, per la seva cara bonica, i ha hagut d’entomar ell un altre “no es no”.

El candidat socialista ha gestionat de manera nefasta la seva victòria electoral. El pacte natural era amb Podemos, però Sánchez hi té pànic. Ho ha confessat públicament: no vol saber res de tenir al costat un partit que parla de presos polítics –l’únic partit d’àmbit estatal que ho fa–, a les portes de la sentència que tothom sap que serà condemnatòria. Tampoc vol ni regalats els vots dels partits catalans independentistes. Només està disposat a acceptar que la dreta rància espanyola li regali la presidència o bé que ho faci Podemos. Perquè no vol un Podemos fort al govern; l’acceptaria, en tot cas, si tingués unes funcions pràcticament testimonials. Humiliants.

Pedro Sánchez no ha entès que no ha guanyat per majoria absoluta. Com tampoc ha entès que ha guanyat només perquè la dreta està dividida. Ves a saber si s’hi tornarà a trobar mai més, en aquesta situació. I ha quedat clar que no té cap pla per a Catalunya. No té model per a Catalunya. Només més autonomisme del que ja no satisfà ningú, ni a independentistes ni tan sols a unionistes. Perquè tem la reacció de l’ultranacionalisme espanyolista dominant a Espanya. Si ni tan sols és capaç de reunir-se amb els líders catalans per parlar.

Espanya, en el fons, té un problema de cultura democràtica. Vist en perspectiva, els períodes democràtics han estat pocs i molt curts. I sovint han acabat a cop de sabre i baioneta. Hi ha una tradició, això sí, absolutista, d’ordeno y mando, que traslladada al 2019 es tradueix en el fet de no tenir cap mena de cultura de pactes. Allò que és tan freqüent a l’Europa occidental, a Madrid encara els és estrany.

FER UN COMENTARI