Tenim mig món preocupat i esverat amb les accions del nou president dels Estats Units.
És natural. La seva particular visió del món i manera de fer les coses, a cop d’ordre executiva, sense cap mena de contrapès ni control democràtic, posa en risc l’economia mundial, els equilibris geopolítics, la mateixa democràcia americana, l’estat del benestar i els drets humans més bàsics.
I amb la lluita contra el canvi climàtic? Trump ha ordenat sortir del tractat de París; ha tret del web de l’Agència Federal de Protecció Ambiental tota referència al CC; ha declarat una crisi energètica per permetre extreure més petroli i gas; ha revocat els objectius i ajuts que Biden va fixar per als vehicles elèctrics; ha tret la protecció a zones de l’àrtic i les espècies protegides que hi viuen per autoritzar noves perforacions, i s’ha carregat de ple el concepte de justícia ambiental present en la legislació americana.
D’altra banda, ha impulsat una inversió de 500 bilions de dòlars en infraestructures per desenvolupar intel·ligència artificial, ara mateix un dels sectors que més energia consumeix, contradient clarament l’emergència energètica que ell mateix ha declarat; i no amaga la seva intenció de controlar territoris (Canadà, Groenlàndia) on suposadament hi ha grans quantitats de combustibles fòssils.
En definitiva, les seves polítiques van en la línia oposada a la de la majoria dels països del nord global. Malgrat tot, la bona notícia és que el que passi als EUA els pròxims quatre anys en temes climàtics no impactarà tant com podria semblar. Per què? Hi ha diverses raons:
- Amb els EUA fora dels fòrums ambientals i de presa de decisions, serà més fàcil avançar sense una gran potència que ho bloqueja tot.
- Donarà espai a altres països perquè liderin la transició. Per exemple, la Xina, que fa temps que està convençuda que cal abandonar els combustibles fòssils i és un dels que més inverteix en renovables, o la UE.
- Les polítiques locals de Trump tenen zero efectes en les transicions cap a renovables engegades en altres països.
- A la darrera COP de Bakú es va obrir la porta al fet que bancs multilaterals de cooperació ajudessin a finançar les compensacions climàtiques als països més pobres. Els dòlars americans ja no són imprescindibles.
- La descarbonització no té marxa enrere. Qui l’emprèn ho fa, a banda de per consciència climàtica, per raons de competitivitat, seguretat i sobirania energètica, i per política industrial.
Per tot això, com a mínim pel que fa al CC, no ens desesperem.
