Amb l’ONU de telonera i milions de refugiats de la guerra o el clima, el “nou” ordre mundial s’escenifica ple d’expressions i decisions tavernàries, amb motoserres i salutacions nazis, Trump&Putin al segrest d’Eurocraïna i Gaza deshumanitzada per una IA amb ídols d’or, sense cor. El llenguatge de l’odi s’estén per devaluar o ignorar el sentit de paraules com empatia, equitat, decreixement, justícia, pau, sostenibilitat, Gaia, amb valors que obliguen a insistir en els àmbits econòmics, laborals i ecològics d’un model neoliberal amb paradisos i fiscals. I al mig d’un món capgirat, la meva filla, dona valenta quaranta endins, ha parit la Berta que dorm confiada als meus braços: tendresa, fragilitat, innocència… I constato que el cor s’eixampla, quan el ritme irregular de la meva respiració s’acobla a la seva: dolça, serena, assossegada, com si volgués evocar en aquella pau algun propòsit primigeni, imperible. I m’he sentit compromès amb el seu futur tant, com el de les altres Bertes que ni tenen, ni l’esperen. Però, sobtadament, el somni s’ha tallat pel gemegar de la petita i l’olor de la caca: la realitat més prosaica. I mentre m’afanyo en la neteja, penso que al seu moment li portaré molts contes per estimular la comprensió lectora. El món d’avui la pot situar en el futur en la dissidència, memoritzant un llibre per preservar les seves paraules prohibides. O no.
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
