No conec cap altre problema tan descomunal que tingui, en canvi, una solució tan senzilla com el fet de salvar la nostra llengua. Ja n’he parlat altres vegades, d’aquesta qüestió, però és que –diguin el que diguin– la cosa no millora pas. Només que parléssim sempre en català (que tothom l’entén o el podria entendre), el problema estaria resolt. (Ves si costa poc de dir; però, atenció, que de fer tampoc no costa gens, eh…) I que l’interlocutor ens parlés com bellament li plagués, que –també diguin el que diguin– mentre no tinguem un estat propi i un país normal, només podem guanyar adeptes per la seducció, l’amabilitat i les bones maneres. Diguin el que diguin sobre la imposició en comptes de la seducció els qui es creuen més coherents i patriotes, no fan altra cosa que desincentivar dubtosos de bona fe o crear opositors frontals a l’ús de la nostra llengua.
Que la gent canvia al castellà per educació és una falòrnia de l’alçada de la Sagrada Família (acabada i tot). Per què ho fan, doncs?
Hi ha els qui –malgrat que no t’ho reconeixeran mai– pensen, com aquell franquista del bigoti sobre les copes que podia beure, que qui ets tu per a dir-me quina llengua he de parlar…? He estat en moltes taules en què tothom menys jo parla en castellà al cambrer o a la cambrera, tot i que veuen que a mi m’entén. Si tingués més espai podria adornar aquest fet amb nombroses i esperpèntiques anècdotes.
També hi ha qui, quan l’adverteixes que es dirigeix en castellà a una persona que parla o entén perfectament el català, et contesta indefectiblement: “No, si de fet no ho faig mai, és que mira, no ho sé…” I ahir feia el mateix. I demà farà el mateix…
I, encara, qui s’adreça en castellà a una persona que li contesta en català i ell da-li, en castellà, i ella –com la cosa més natural del món– en català, i vinga, va…
També m’he trobat amb qui s’excusa dient que així practica el castellà, que si no potser se li rovellaria… Els has de tenir ben quadrats, eh, per a dir això… i perdoneu-me la falta de polidesa.
Molts d’aquests que he esmentat són més catalanistes que la barretina i més independentistes que el timbaler del Bruc, eh… No me’n sé avenir, la veritat.
En comptes de limitar-se a exigir al govern que ho solucioni tot –que ho hem de continuar fent sempre–, ja és hora, catalans, que ens arromanguem, ens empassem les contradiccions i posem fil a l’agulla. Que –potser per relativament poc temps– tot està per fer i tot és possible!
