El sentiment de culpa en dol

0
138

Davant la mort d’un ésser estimat, molt sovint trobem el sentiment constant de culpa. Es manifesta amb pensaments negatius i repetitius, creant angoixa emocional i alterant el procés de dol.

La culpa és un càstig que un mateix s’infligeix o infligeix als altres. Trobar un culpable de la mort ens fa creure que es podia haver evitat, si algú hagués actuat diferent, que es podia haver capgirat la situació. Ens dona la falsa idea de tenir control sobre la vida i la mort. En el cas de la pròpia culpa, podem confondre-la per impotència, en adonar-nos que tot i la nostra constància, la nostra dedicació i l’amor, tot segueix irremeiablement el seu curs vital. Assistir a les tragèdies imprevisibles que ens sacsegen a la vida, com la malaltia i el patiment d’una persona estimada, o bé la mort de cop i volta, i no haver-hi pogut fer res, ja és en si mateix un sofriment extrem i traumàtic, és un temps complex, no hi sumem, doncs, la culpa. Potser un bon remei seria concedir-nos tendresa i comprensió.

Un altre motiu de culpa està associat al nostre entorn social, que amb més bona voluntat que encert empeny la persona en dol a refer-se tan aviat com sigui possible, assenyalant que potser no posa prou voluntat per restablir-se. Com que no es pot aconseguir, agreugem la situació amb frustració i impotència. El dolor que ara sentim per la pèrdua està vinculat estretament a l’amor entregat en vida. Cal, doncs, un temps d’adaptació, un temps per posar ungüent a la ferida. No ho podem accelerar, ni influir-hi, només podem acompanyar amb la sensibilitat del silenci i l’escolta.

Refer la vida, o fins i tot estar vius, moltes vegades també ens porta a la culpa, per la sensació que representa trair o oblidar la memòria de la persona estimada. Escollir viure, comprometre’s a continuar vivint, és escollir continuar estimant, ara, amb els ulls de l’ànima. No és una traïció sinó el nostre reconeixement d’amor, de seguir el camí que vam compartir des del record, mai des de l’oblit!

Ens aferrem a la culpa perquè en certa manera ens segueix vinculant a la persona estimada, però malauradament no d’una forma saludable, sinó afegint més dolor al nostre dolor. Avui, amb l’experiència acumulada, potser actuaríem de diferent manera, ja que el dol ens proporciona un grandiós aprenentatge existencial. Enderroquem, doncs, la muralla de la culpa, vàrem actuar segons la saviesa d’aquell moment, en funció de les circumstàncies, i segurament al límit de les nostres forces. No podíem preveure què ens deparava el futur.

Només podem acceptar la culpa quan amb la nostra conducta haguem traspassat certes normes ètiques, és a dir, si ha existit un propòsit de fer mal. Si aquesta no ha estat la nostra intenció, el sentiment de culpa només afegeix més dolor i ens rosega el cor.

FER UN COMENTARI