El setè art

0
367

Dimarts a la tarda es feia pública una notícia trista per a la cultura, el tancament de la sala de cinema Kubrick de Vilafranca, que la família Olivella (anteriorment també propietària de les dues sales del Bogart) ha regentat durant 27 anys. Argumenten que els canvis socials del consum d’oci havien anat fent reduir el públic a les sessions cinematogràfiques, i la pandèmia hi ha donat l’estocada final. Certament, no tot es pot atribuir a la covid, perquè la minva d’espectadors ve de lluny. En tot cas ho pot haver accelerat, com ha passat a moltes sales de Barcelona que els últims mesos han anat arriant la persiana. El degoteig és incessant.

El tancament es materialitzarà a finals d’any i coincideix pràcticament en el temps amb la reobertura dels multicinemes de Vilanova, a principis de desembre, amb dotze sales. Certament, tenint en compte les facilitats de mobilitat amb vehicle privat, des del punt de vista global penedesenc hi ha un guany d’onze sales de projecció. Tanmateix, una sala de cinema tradicional, encara que moderna, no és el mateix que un complex. La tipologia de pel·lícules que s’hi projecten sovint és divergent. Les sales no renuncien –no poden fer-ho– al cinema comercial, però també solen projectar pel·lícules d’autor, que no entren en el circuit ni pertanyen a les grans distribuïdores, i que enriqueixen l’oferta cinematogràfica. No tot són les estrenes. També es perd la petita quota de català, que a les grans sales és més difícil de trobar.

A Vilanova, ara fa sis anys va tancar el cinema Bosch, de la rambla Principal. Se’n pot fer un paral·lelisme. El Círcol Catòlic va entomar la responsabilitat de no deixar perdre el cinema en una ciutat de 68.000 habitants. A Vilafranca hi queda la sala Zazie, que té el paraigua protector del Casal i que gestiona Cineclub Vilafranca. Al Vendrell i a Calafell tenen únicament multicinemes.

Plorar la pèrdua d’una sala és fàcil i surt gratuït. Però, com s’ha dit abans, hi ha unes causes. Una sala única, avui, és un negoci poc rendible, si no deficitari, davant dels complexos lúdics que complementen l’oferta de cine amb altres consums. I hi ha encara almenys un altre factor, que és que una part del públic potencial ha deixat de veure pel·lícules en pantalla gran i prefereix fer-ho assegut al sofà de casa, connectat a una plataforma de pagament o gratuïta, veient-la a l’hora que vulgui i no a la programada per l’exhibidor. Són els símbols del temps. I és el cinema, qui hi perd.

FER UN COMENTARI