Hi ha un moment de l’any, que coincideix amb el de la renovació dels calendaris i de les agendes, el canvi de xifra, el final de les festes de Nadal i de Reis, un cert empatx d’àpats laborals, amicals i familiars –entre copes de cava, torrons i panettone, el raïm de les dotze i el concert de Cap d’Any, la cavalcada de Reis i el retorn a la rutina– en què tot ens empeny d’alguna manera a fer les coses millor, diferents, a no deixar-nos endur per la por ni per la mandra, a agafar per les banyes el toro –o la vaca de la Pasífae, posem per cas– i posar fil a l’agulla no sabem ben bé de què.
És el moment que s’omplen els gimnasos, es renoven els propòsits, s’engeguen alguns cursos o se’n continuen altres, i sentim l’afany de passar de la potència a l’acte. Potser per tot plegat, deia la Isabel Allende que el 8 de gener era la data en què sempre es posava a escriure una nova novel·la –encara ho deu fer? Per a mi, el 8 de gener és la data de l’aniversari de la meva mare –sempre diu que va néixer el dia de començar l’escola, i doncs, predestinada a ser mestra–, enguany el primer que no tindrem amb nosaltres l’estimadíssim pare, i també la data que s’acaben les vacances escolars i recomencen per a mi tot de tallers, tutories, clubs de lectura i cursos d’escriptura amb què tinc l’honor de compartir amb tothom qui ho desitgi el misteri i la màgia del món de les lletres.
Però hi ha alguna cosa a dintre meu que batega en el silenci, alguna cosa no dita que no en té prou amb el que acabo d’explicar, que s’entén bé i és la pura veritat i és la meva vida, però que no ho és tot. Aquest batec misteriós, aquest especial silenci de les paraules que trenco ara mateix, en escriure aquest article a l’ordinador, o en llançar-me en l’aventura d’una nova novel·la de misteri –que passarà aquest cop al xalet del Nin, si Déu vol–, és el sentit últim i el perquè de l’escriptura. No és pas el com, sinó el què, allò que rau en l’interior de cadascú de nosaltres. Lletra a lletra, síl·laba a síl·laba, paraula a paraula, és el nostre interior el que flueix en el torrent de l’escriptura fins a deixar anar aquella “antiga llum” de què tan bé parla John Banville, la llum de les constel·lacions ja mortes que arriba encara a nosaltres per il·luminar-nos, la força i l’esperit dels éssers estimats que, tot i ja no ser-hi, encara i sempre ens acompanyen.
Que tinguem un bon 2024!
