Seguir els costums i les tradicions de les nostres contrades no està de moda. Aquesta afirmació és una realitat, tot i que hi ha indicis que la situació comença a revertir. Ho podrem comprovar d’aquí a uns anys. Mentrestant, és curiós observar com qualsevol celebració vinguda d’altres països o continents és acollida amb els braços oberts i de seguida compta amb multitud d’adeptes. Segur que, estimat lector, li estan venint alguns exemples al cap. En la majoria dels casos, a més, són festivitats en les quals la canalla juga un paper clau i que, per tant, els assegura un futur. Aquests nens i nenes les hauran viscut des de petits i per ells ja seran tota una tradició, més que no pas les pròpies del territori. Ho hauran fet tota la vida.
Més que mai, en un món tan globalitzat, hem de reivindicar els nostres costums. És clar que la nostra societat ha canviat i estem envoltats de conciutadans de multitud de procedències, cadascun amb les seves tradicions, a les quals hem de donar cabuda i hem de respectar, només faltaria, però això no hauria de facilitar la regressió de les nostres. I no és l’únic motiu. Encara més, diria que en aquesta problemàtica potser juga un paper encara més important el fet que deixar enrere aquestes tradicions sigui un senyal de progrés i modernitat. Ens estem tirant pedres a sobre de la nostra pròpia teulada. Inconscients de nosaltres, que d’aquesta manera, sense adonar-nos-en, estem perdent la nostra identitat i idiosincràsia. I a Catalunya, no només al Penedès, patim especialment d’aquest mal, a diferència d’altres comunitats que, orgullosament, celebren la seva cultura, el seu territori, la seva forma de ser i, en definitiva, la vida, sense complexos.
Aquestes últimes setmanes d’hivern ens han portat, un any més, la Quaresma. Un període que el cristianisme viu amb intensitat com a preparació física, però sobretot espiritual, de la Passió, la Mort i la Resurrecció de Jesucrist. Malgrat la regressió, també, del nombre de catòlics practicants, en altres commemoracions cristianes encara conservem costums que no són implícits de la pràctica religiosa, però aquest temps de set setmanes no viu la mateixa sort, més enllà de la possibilitat d’adquirir bunyols de vent o orelletes, acció no gaire multitudinària, o de les escoles (sort de les que ho fan!) que mantenen el costum de tallar una cama de la Vella Quaresma cada divendres. No som conscients de la importància que tenen per nosaltres mateixos aquests petits gestos. La nostra identitat no està en venda. Cuidem-la!
