Els “puzles” com a metàfora de la vida

0
584

M’apassiona fer trencaclosques o, com n’hi he dit tota la vida, “puzles”. De ben petita m’hi podia passar hores, absorta, mentre al meu voltant hi succeïen les situacions més diverses. De fet, és un tret identificador que es manifesta amb similar intensitat en diversos membres de la meva família, tant en la que em ve donada com en la que he anat construint amb el pas dels anys. Alguns d’ells i elles encara m’acompanyen en aquesta dèria, mentre que altres ja no hi són.

Ara ja feia uns quants anys que no podia posar-me a fer “puzles” de mil peces perquè el dia a dia no ho afavoria. Però ha arribat el confinament i, en aquest sentit, s’ha obert el cel i els tres “mils” que hi havia a l’armari des de feia anys, esperant la seva oportunitat, han pogut treure el nas. Abans del confinament, in extremis, vaig demanar a una molt bona amiga la seva taula plegable i vaig adequar un espai a dins a casa –amb llum exterior a dojo i sortida a l’exterior per tenir l’oportunitat de flairar l’aire primaveral– per tal d’emprendre l’aventura amb garanties d’arribar fins al final.

I és que fer un “puzle” té la seva tècnica –cadascú en té una de pròpia– i, sigui quina sigui, contempla una part més aviat cognitiva, molt lligada a l’organització de les tasques; una altra eminentment emocional i que està vinculada a la il·lusió que desencadena localitzar cadascuna de les peces –i en són mil!– i, finalment, una d’intuïtiva, ja que moltes vegades, sense aparentment cap explicació lògica, aquella peça encaixa justament en aquell buit que fa dies que està ben sol i aïllat.

Els aspectes inherents a la persona que suren quan aquesta decideix tirar endavant un “puzle” són diferents en cada cas. A mi em desperta la curiositat, tot fomentant la meva paciència, i em proporciona l’oportunitat de focalitzar la mirada en un repte íntim i personal que, al mateix temps, m’engresca.

FER UN COMENTARI