(Foto portada: Istockphoto)

Es calcula que actualment a la Terra hi ha 6.300 tones de residus plàstics i que cada any 8 milions de tones acaben al mar. És evident que tenim un problema.

1. Emplastifats

El plàstic, aquest invent creat per l’home a principis del segle XX i omnipresent des de fa menys de setanta anys, és una amenaça per al nostre planeta i per a la nostra salut. Avui dia es produeixen al voltant de 300 milions de tones de plàstic a l’any i els experts xifren en 150 milions de tones les que floten o s’han acabat sedimentant als nostres mars i oceans. Els plàstics romanen en la seva forma original durant centenars d’anys i encara triguen molt més temps a desaparèixer les micropartícules amb què es desfan. El resultat de tot plegat és un medi ambient contaminat, amb oceans convertits en abocadors, aus, espècies marines i plàncton afectat, així com la nostra salut.

Des de 1907, quan es va patentar el primer plàstic sintètic, la baquelita, l’ésser humà n’ha après a produir en quantitats ingents i de diferents tipus. Aquest auge s’explica perquè el plàstic és fàcil i barat de produir, és modelable i les seves propietats mecàniques el fan apte per a usos molt diferents (construcció, mobilitat i transport, electrònica, sectors industrial, tèxtil i de consum, sanitat…).

Per fer-nos a la idea de com ha crescut la producció de plàstic, només cal que comparem el consum d’aquest material als anys 50 (en plena recuperació de la Segona Guerra Mundial), estimat en més d’1,5 tones, amb les dades de 2016, xifrades en 330 milions de tones anuals (dades de PlasticsEurope).

Per la seva abundància i el seu baix cost, el plàstic s’ha convertit també en un contaminant en majúscules. I és que és tan resistent que pot trigar centenars d’anys a biodegradar-se.

2. Les illes de plàstic

Foto: Istockphoto

Els microplàstics són partícules de cinc mil·límetres que s’han format a partir de la fragmentació de plàstics més grans o bé perquè s’han concebut així (hi ha microplàstics en moltes pastes de dents, productes d’higiene i cosmètica, etc.). Aquests compostos arriben al mar pel desguàs i perquè les depuradores no els frenen i es van acumulant formant autèntics abocadors flotants enmig dels oceans. Són el que hom coneix com a illes de plàstic, grans aglomeracions de microplàstics que es compacten i acaben sedimentant.

Els residus plàstics s’acumulen en àrees de l’oceà on els vents creen corrents circulars coneguts com a girs i que absorbeixen qualsevol residu que floti. Es calcula que hi ha cinc girs a tot el món, sent el del Pacífic Nord el més conegut. Es tracta d’una gran illa de plàstics tres vegades més gran que França i que continua creixent a passos gegants. Els experts calculen que els plàstics triguen sis anys a arribar dels EUA a aquesta illa i al voltant d’un any a fer-ho des del Japó.

Al Mediterrani es calcula que hi ha 3.000 tones de plàstic. De fet, ja a la dècada dels 70 del segle passat, Jacques Cousteau ens advertia que el Mare Nostrum estava en perill i assegurava que els humans havíem fet més mal a la Terra i a les seves aigües durant tot el segle XX que en tota la història de la humanitat. Més recentment, eren les Nacions Unides les encarregades d’alertar que la vida marina s’enfronta a un “dany irreparable” pels milions de tones de deixalles de plàstic que acaben als oceans cada any i ho qualificava de “crisi planetària i de ruïna de l’ecosistema de l’oceà”.

3. El mar, el gran abocador

Foto: Istockphoto

Els plàstics al mar no només constitueixen un impacte visual, sinó que són un perill real contra organismes marins i nosaltres mateixos. Aquestes micropartícules són ingerides pels animals i s’introdueixen, així, en una cadena tròfica que acaba al nostre plat.

Hi ha altres espècies que no consumim els humans i que pateixen les conseqüències d’aquests milions de tones de plàstic al mar. Són les aus marines i altres animals més grans, com les tortugues, els dofins, les foques i les balenes, que o bé s’enreden en bosses de plàstic i altres deixalles, o bé les confonen amb el menjar i les acaben ingerint la qual cosa en molts casos els provoca la mort. Als EUA un informe recent denunciava que 100.000 mamífers marins moren cada any als oceans del món per causes com menjar deixalla plàstica o quedar-s’hi atrapats. Diferents estudis apunten que, si no s’atura aquesta dinàmica de producció de plàstic i generació de residus, el 2050 al mar hi haurà més quantitat de plàstic que peixos.

4. El problema del reciclatge

Foto: Istockphoto

Els plàstics es fabriquen a partir d’un recurs no renovable, el petroli, i es divideixen en dos grans grups: els termoplàstics i els plàstics termostables. Els primers es fonen amb la calor i es poden reciclar; els segons són rígids i difícilment recuperables. Actualment, el 85% dels plàstics que es fabriquen són termoplàstics, però costa molt reciclar-los, és un procés costós tècnicament (és complicat separar els diferents tipus de plàstic) i econòmicament. Si no es reciclen, es poden portar a l’abocador o incinerar-los. A l’abocador es formen muntanyes de plàstic que triga desenes d’anys a començar-se a degradar i centenars fins a desaparèixer. Per altra banda, la seva incineració provoca emissions importants de diòxid de carboni que intensifiquen l’efecte hivernacle, i en el cas de determinats tipus de plàstic (PVC o altres plàstics clorats) al CO2 cal afegir-hi àcid clorhídric i compostos organoloclorats altament tòxics.

Fins al 2015 es creu que s’han generat 6.300 milions de tones de residus de plàstic. D’aquestes, segons ha publicat la revista Science Magazine, un 9% s’ha reciclat, un 12% s’ha incinerat, mentre que el 79% restant s’acumula en abocadors o entorns naturals.

5. Cap als plàstics biodegradables

Si continua aquesta producció de gestió de residus, el 2050 hi haurà aproximadament 12.000 tones de residus plàstics en abocadors o al medi ambient. Cal apostar recerca i investigació de plàstics biodegradables i, evidentment, cal que la societat consumeixi de forma més conscient i responsable.

Com hem anotat, el plàstic se sintetitza a partir de derivats químics del petroli. Però també n’hi ha que es fabriquen a partir de matèries primeres orgàniques procedents de fonts renovables (iuca, plàtan, llegum, blat de moro, canya de sucre, fècula de patata, oli de soja, llegum, cel·lulosa), o fins i tot a partir de bacteris. Uns i altres són biodegradables i es descomponen ràpidament, alhora que serveixen d’adob orgànic.

Aquests tipus de plàstics són més complexos i tenen un cost de producció molt més elevat que els derivats del petroli, per això encara són minoritaris. Malgrat tot, l’augment del preu del petroli, unit a l’esgotament de les reserves petrolieres, fa que en els darrers anys hi hagi un interès creixent per a la producció de “bioplàstics”.

6. Adéu a usar i llençar

En l’àmbit domèstic, la nostra actitud i els nostres hàbits poden evitar fer créixer aquest volum de plàstic. És imprescindible reduir el consum de plàstics i invertir la filosofia d’usar i llençar. Per això cal substituir les bosses de plàstic d’un sol ús per altres de roba, carretons de la compra o cistells; comprar ampolles i envasos que puguin ser retornats o reutilitzats; no utilitzar envasos i estris d’un sol ús com plats i coberts o canyetes; evitar els articles amb excés d’embalatge; prioritzar els productes a granel; o comprovar l’etiquetatge dels productes cosmètics per evitar els que tinguin microplàstics: polietilè (PE), polipropilè (PP), PET, PMM i niló.

Les institucions, per la seva banda, a poc a poc van impulsant mesures per restringir l’ús de plàstic en l’àmbit domèstic. A Catalunya, per exemple, des del 31 de març del 2017 els establiments tenen prohibit lliurar gratuïtament bosses de plàstic que no siguin compostablesi. Aquest estiu, la Comissió Europea ha anunciat que introduirà noves matèries en aquest àmbit, entre les quals prohibir els productes de plàstic d’un sol ús, com bastonets de cotó, coberts, plats, canyes, palets per remenar les begudes i palets per a globus de plàstic. A més, els taps de les ampolles d’un sol ús hauran d’estar sempre subjectes a l’envàs.

7. La brossa de casa

Foto: Istockphoto

Els principals plàstics que arriben a casa nostra són el polietilè (PE), el polipropilè (PP), el poliestirè (PS), el poliuretà (PU), el policlorur de vinil (PVC) i el tereftalat de polietilè (PET).

Segons l’Agència Catalana de Residus (ACR), a Catalunya en la recollida selectiva municipal es recupera un 40% de tots els envasos que hi ha al mercat. L’altre 60% no acaba al contenidor groc. D’aquest percentatge no hi ha dades del que acaba al rebuig i, si té prou qualitat, pot acabar-se reciclant i del que molt probablement acaba al medi ambient.

8. Els països en vies de desenvolupament, abocadors del primer món

Segons l’experta Susan Freinkel, un 70% dels plàstics utilitzats al món acaben a la Xina, i això sense comptar altres països asiàtics com l’Índia on també arriben gran quantitat de residus plàstics. La Xina va començar a importar residus sòlids de l’exterior durant la dècada dels 80 del segle passat per reutilitzar-los i alleujar l’escassetat de determinades matèries primeres. En tots aquests anys s’ha convertit en el principal destí mundial de deixalles de tot el món.

El 2016, segons el Comtrade Database de l’ONU, la Xina va exportar 7,35 milions de tones de plàstic, el 55,3% del total mundial. I si a aquesta dada se sumen les que van entrar a través de Hong Kong, la xifra augmenta fins al 70%.

Als països exportadors, l’empresa que gestiona el reciclatge, classifica i ven el plàstic a recicladors privats que el transformen en bales i el venen perquè torni a començar el cicle.

El gener del 2018 el gegant asiàtic va prohibir per llei les importacions de quatre tipus de deixalles de l’estranger: els plàstics, el paper sense classificar, l’escòria de determinats minerals i els residus del sector tèxtil. L’objectiu és millorar el seu medi ambient. Aquesta llei ha suposat que molts països, sobretot desenvolupats, que fins fa poc depenien de la Xina per desfer-se de les seves deixalles, ara hagin de buscar alternatives. L’Estat espanyol, per exemple l’any 2016 va exportar 207.835 tones en aquest país, un 65% del total exportat, i amb el Japó o Corea del Sud aquest percentatge arriba al 80%. Ara caldrà veure com aquests i molts altres països gestionen els seus residus, tot i que ja hi ha altres països que s’han postulat per succeir la Xina.

FER UN COMENTARI