Va aparèixer un article del filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas que se centrava en la idea que “els països membres de la Unió Europea han de reforçar i unir les seves forces militars, perquè altrament deixaran de comptar políticament en un món en procés de canvi geopolític i en desintegració”.
Setmanes més tard s’han fet manifestacions a favor del contingut de l’article a capitals importants, com Roma o Madrid. Els plans europeus de rearmament pretenen mobilitzar 800.000 milions d’euros l’any que ve, i el Govern d’Espanya s’ha compromès, aquest mateix any, a elevar la despesa militar fins a assolir el 2% del PIB (2,7% segons el Centre Delàs d’Estudis) afegits als actuals 40.457 milions. Suposa reorientar el pressupost, un trànsit cap a un capitalisme militaritzat, en què el militarisme i la guerra esdevinguin el motor del creixement econòmic, i l’Estat la garantia del benefici empresarial en sectors estratègics, especialment l’armamentista.
L’expansió de la despesa implicarà un enorme desviament de recursos cap a la indústria de guerra. El Govern s’entesta a negar-ho, però el rearmament es finançarà en detriment de la despesa social (sanitat, educació, pensions…) i l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) adverteix que el rearmament tindrà impacte sobre el deute i el dèficit públics. És a dir, que més aviat que tard el rearmament es traduirà inevitablement en retallades socials. El discurs oficial presenta el rearmament com una defensa de l’autonomia i de la independència geopolítica d’Europa, un continent que està sota la protecció nord-americana, amb prop de 300 bases militars i desenes de milers de soldats nord-americans desplegats al seu territori. Fins ara qualsevol projecte de política exterior autònoma ha estat sistemàticament neutralitzat pels Estats Units amb la complicitat de diferents dirigents europeus. Les decisions fonamentals de la política militar no es prenen a Brussel·les, es prenen a Washington, i impliquen el seguiment de les indicacions del Pentàgon. En realitat el rearmament, lluny de qualsevol autonomia o neutralitat, comportarà més dependència dels EUA.
El rearmament europeu no respon a un assoliment de seguretat, ni la defensa d’uns suposats valors europeus. Pensem en l’actitud inoperant davant el genocidi del poble palestí per comprovar-ho. Ara han canviat les paraules, però els fets es mantenen. La resposta de la UE a la guerra d’Ucraïna és perllongar el conflicte i organitzar una economia de guerra, amb el beneplàcit de Rússia.
Si el rearmament europeu redefineix el paper de l’Estat i reorienta l’economia, retalla espais de sobirania, altera l’equilibri de forces que apuntala la cohesió social i l’estabilitat política, s’obrirà una profunda escletxa entre el país real i les elits beneficiades amb el rearmament. Aquest és el projecte que ens amaguen, però la nostra resposta hauria de ser la mobilització democràtica que preservi la sobirania popular com a fonament d’un ordre més just i més solidari. Un nou impuls que aspiri a la democratització del poder, la defensa de la pau i l’emancipació dels pobles.
