La meva neta de quatre mesos em contempla durant llarga estona amb uns ulls negres ben oberts, encara no jutja. El seu present és segur, Gaza molt lluny, però el futur sembla que l’anticipi un jovent que Begoña Roman, filosofa i professora de la UB, esmentava a El Cargol el Vilapensa passat: en un entorn distòpic, “el futur és un lloc on ningú vol anar”, amb un jo polaritzat, vulnerable i desesperançat.
Un jovent que, segons la filòsofa, pot trobar sentit en una ètica de la bona vida i el caràcter, que comprenen tant el benestar personal com defensar polítiques socials, crear vincles de pertinença i tenir causes que enforteixen col·lectivament. Sense oblidar la dimensió espiritual de la filosofia, no tot s’explica racionalment: “Per què hem vingut aquí?”.
Un jo amb consciència de pensaments, sentiments i records propis, reflexionava un mes després a El País (“En busca del sentit de la vida”) el filòsof i professor d’ètica de la UAB Arash Arjomandi. Una consciència que, d’acord amb la documentació sobre les morts clíniques d’investigadors com el cirurgià Manuel Sans Segarra, sobreviu a la mort biològica, un jo immaterial vinculat a una Supraconsciencia, molt abans del transhumanisme. I novament, les virtuts aristotèliques, la meditació, la pregària o el despreniment, per donar sentit i significat a una identitat individual i espiritual, un jo més integrat.
O vençut, però renovat per aquella petita fe heretada, sempre esperançada.
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
